Com els canelons

Tots som savis. O ens ho pensem. La universalització d’internet, i l’ús massiu de les xarxes socials, brinda a tothom la possibilitat d’opinar. Això sobre el paper és positiu. Que no s’eclipsin veus i que, per tant, n’hi hagi més i de més diverses que participin als debats públics, hauria de ser sa. Ara bé, com que tots creiem saber de tot, l’opinió d’un intel·lectual sovint s’equipara a l’ocurrència d’un influencer. Per això el món virtual esdevé un caos. El periodisme és una forma de posar-hi ordre. I per reivindicar-nos, els del gremi diem que els periodistes avui som més necessaris que mai, però, en realitat, el que volem dir és que som tan imprescindibles com sempre.

No és cap frase resultona. Tampoc és un atac de vanitat. Només és una constatació. El periodisme d’ahir, d’avui i de demà ens l’hem de creure per la seva utilitat. Perquè el nostre món canvia. Que canviï no vol dir que avanci. Ho explica bé el periodista Siegmund Ginzberg al llibre Síndrome 1933 (Gatopardo Ediciones, 2024), on fa una analogia entre els nostres dies i els anys 30 del segle passat. Argumenta que la forma d’abordar crisis econòmiques i socials va explicar en part l’ascens del nacionalsocialisme a l’Alemanya de Weimar fa gairebé un segle i pot explicar també la implantació de forces d’ultradreta a l’Europa contemporània. Les analogies sempre són tramposes perquè els temps són diferents, però tenen una funció: il·luminen patrons, d’abans i d’ara, que amenacen de malmetre la convivència.

Per això, en el guió d’aquesta batalla, on la desinformació és munició, el periodisme té un rol protagonista. Encara que es facin molts discursos apocalíptics sobre el futur de la professió, sacsejat també per la irrupció de la intel·ligència artificial, no hi ha cap sector que tingui demanda que faci fallida. Potser s’ha de reconvertir. Això sí. I és en el que estem. Però de futur n’hi ha. M’agrada plagiar el consultor Juan Antonio Giner quan diu que l’edat d’or del periodisme és l’actual. Té raó: mai havíem tingut tantes eines per fer-ho bé.

“Els del gremi diem que els periodistes som més necessaris que mai, però volem dir que som tan imprescindibles com sempre. I no és cap atac de vanitat”

I fer-ho bé és, també, fer-ho com sempre. És l’estratègia dels canelons. Si la recepta clàssica funciona, repliquem-la. Millorem els processos, però respectem els principis. I preservem el gran secret: contrastar. A vegades es fa la conya que si a un periodista la seva mare li diu que l’estima el que ha de fer és verificar-ho. És una caricatura, però serveix per recordar una veritat: no donem res per fet. Això potser requereix un temps que la societat de la velocitat a vegades ens nega. No passa res. El temps ens l’hem de prendre per explicar-ho bé perquè, si no, el punt cec que sempre té l’actualitat és un buit que algú omplirà amb ferralla, perquè produir amb sentit sempre és productiu. A les preguntes se’ls ha de donar respostes. Fiables, això sí.

El periodisme és l’eina per fer-ho. Amb llums i ombres ha estat una història reeixida, però com que pretendre perpetuar de forma indefinida l’èxit del passat sol ser una causa d’envelliment de les organitzacions, avui l’ofici està en procés d’evolució. En l’oferta mediàtica es produeix una pasteurització –la idea és plagiada del periodista Ramón Salaverría– perquè tot està tallat amb el mateix patró. Com que tothom informa dels mateixos temes i tothom beu de les mateixes fonts, els productes finals s’assemblen molt. I en un ecosistema saturat, si no s’és diferent només es pot ser barat. Per tant, agenda pròpia per ser algú en un món digital guiat per algoritmes entrenats amb IA que segresten temps i atenció.

Però els invents, i el de la IA n’és un de gros, són com els avions. No n’hi ha prou que s’enlairin, sinó que també han d’aterrar. La IA ja s’ha enlairat. Ara ha d’aterrar. Per fer-ho de forma adequada al món del periodisme requerirà un temps que no ha d’obligar a fer taula rasa amb el passat. No calen esmenes a la totalitat. L’afirmació potser la subscriuria un dels grans de la literatura universal, l’escriptor Jorge Luis Borges, que expliquen que una vegada esperava un ascensor en un hotel d’un gratacels a Nova York i, com que no hi havia manera que arribés, contrariat, va dir al seu acompanyant: “Pugem per l’escala, que ja està inventada”. I és que els grans invents al final sempre són els que funcionen. Com el periodisme. I com els canelons.