Si provem de demanar a diverses persones que ens dibuixin el mapa de la comunicació pública a Catalunya, en el qual es representin els agents que hi ha al paisatge, els serveis que ofereixen i la importància de cadascun, previsiblement obtindrem uns retrats que s’assemblaran ben poc entre ells. Sobretot si acarem els que realitzen els joves i els més grans, m’aventuro a augurar per les dades que tenim i per la informació que m’aporta treballar amb nois i noies de 20 anys.

L’experiència com a persones usuàries dels mitjans i serveis ha estat sempre molt diferent en funció de l’edat, també al segle passat quan encara no hi havia internet. Però la dinàmica tan accelerada d’incorporació de serveis, circuits i dispositius per a la comunicació que la millora de la connectivitat a internet ha creat, també ha multiplicat exageradament la distància entre els dibuixos que fan uns i altres. Per al més joves, un Facebook en desús creixent, Instagram o YouTube –per exemple– han existit sempre, encara que es tracta de serveis que tenen menys edat que ells/es. En canvi, per als més grans són serveis nous, encara que ja fa almenys 15 anys que els tenim entre nosaltres. I quanta gent fa servir encara l’expressió ‘noves tecnologies’ per referir-se a internet i la digitalització de continguts, que fa ja 30 anys que existeixen?

No plantejo un joc o una broma. Aquesta entrada ve a tomb d’una preocupació que vinc compartint i discutint des de fa temps amb companys/es i amb estudiants, i que m’ocupa des de fa temps: què representa TV3 per a les diferents generacions que convivim a Catalunya? Per als més grans, una peça clau de l’espai comunicatiu nacional, per a la construcció de l’agenda i el relat informatiu/comunicatiu del país, i per a la vertebració de la indústria audiovisual autòctona. Però, tot i que segueix essent un dels serveis comunicatius més usats per la població –en volum de persones i en temps que s’hi dedica–, quan parlo amb gent jove la resposta és ben diferent. La resumeixo: “es tracta d’un servei interessant, però que faig servir poc, ja que tot i que pot tenir continguts interessants la meva vida comunicativa passa per altres circuits; si no hi fos, no sé si la trobaria a faltar, ja que quan miro informatius sovint són els de TV3, i algun altre programa o sèrie. Però és una qüestió que no em preocupa massa”.

Això mateix em passa amb allò que en diem premsa, en paper o digital. Per als més grans, l’existència d’editors amb una proposta que reconeixen i es fan seva o que rebutgen és una garantia d’ordre en el paisatge informatiu i comunicatiu, ja sigui amb el producte en paper o accedint al web o l’aplicació. Seguint amb les pinzellades gruixudes, a mode de grans traces del retrat i per tant reduccionistes d’una realitat més complexa, per als més joves la informació dels ‘mitjans’ es viu més com una commodity: importa sobretot disposar de serveis d’accés a notícies, no de plantejar-se seleccionar el proveïdor (l’editor, el canal de televisió, la cadena de ràdio), de la mateixa manera que importa la sèrie audiovisual o la música que se segueix, i la plataforma d’accés s’escull per pura conveniència i no per empatia amb el proveïdor.

“A les empreses comunicatives i als despatxos on es dissenyen les polítiques per al benestar comunicatiu de la població s’han de prendre decisions. Però si ens equivoquem podem perdre-hi molt”

Torno a la idea de dibuixar el mapa mediàtic: qui/què posarien uns i altres al centre del mapa i qui/què relegarien a posicions secundàries i a una perifèria més o menys difusa plena de noms progressivament irrellevants?

En coherència amb el que he exposat i veig i visc, entre la gent més gran els llocs centrals serien per a la CCMA i els seus mitjans de televisió i de ràdio, amb el grup Godó ben a prop gràcies a la ràdio, ja que els diaris van perdent lectors en paper i els lectors digitals els obtenen –proporcionalment– cada cop menys de Catalunya. Al voltant d’aquests dos puntals de la comunicació mediàtica catalana apareixerien altres figures en el dibuix. Per una banda, el conjunt de propostes televisives d’abast espanyol (Atresmedia, Mediaset i Movistar, essencialment), i per l’altra la resta de propostes tradicionals de premsa i ràdio. Però emergeix també amb una potència creixent la plèiade de propostes de premsa digital nativa, ja ben coneguda per bona part del públic i cadascú des de la seva identitat ideològica. En aquest segon nivell, sempre amb una barreja d’agents catalans i altres que des de Madrid ofereixen la seva visió a tot l’Estat espanyol. En la perifèria del dibuix dels més grans quedarien probablement els serveis a la carta de vídeo, els pòdcasts, les xarxes socials i els serveis d’intercanvi/accés a vídeos, no tant perquè no els utilitzin (Facebook, YouTube, Twitter i Instagram sobretot) com per la valoració que fan de la seva importància en la dieta mediàtica.

Entre els més joves, crec que el dibuix tindria al centre el conjunt de serveis online, però sense atorgar el valor a les marques que els protagonitzen, sinó a les utilitats que els proporcionen. I probablement la resta de propostes comunicatives, les tradicionals, anirien quedant arraconades en la perifèria difusa, en la qual amb prou feines es podria distingir la figura de TV3 (no de la CCMA en conjunt) i potser algun canal de televisió espanyol.

Però la diferència de retrats del paisatge que he provat de resumir/caricaturitzar no és només per l’edat. És també per la dificultat de copsar la profunditat dels canvis en el terreny mediàtic en els darrers 20 anys, i de copsar la transcendència dels moviments que s’estan produint.

Així, quan sento que es reclama un canal infantil i o juvenil (o un servei online específic) per a aquests dos grups d’edat, em ve el dubte: podem imposar-los una estructura del paisatge mediàtic basada en esquemes del segle passat? I si ho fem, hi ha alguna possibilitat de reeixir? L’encara recent experiència de la BBC de retornar amb el canal de joves a la TDT ara per ara no permet l’optimisme. La seva forma de relacionar-se amb la comunicació pública es basa en estructures diferents, que podríem dir-ne més líquides: no importa per quina via s’arriba a allò que es vol llegir/escoltar/veure sinó arribar-hi, i en tot cas els proveïdors aconsegueixen ser apreciats només mentre faciliten satisfer els desitjos i interessos.

No sé quin dibuix/caricatura del mapa és més encertat, perquè probablement tots dos tenen prou traces de realitat. El problema és que a les empreses comunicatives i als despatxos on es dissenyen les polítiques per al benestar comunicatiu de la població s’han de prendre decisions. Però si ens equivoquem podem perdre-hi molt. O tot. Per això cal reclamar que dediquem més esforços a estudiar els canvis que es produeixen en les pràctiques comunicatives de la població i per què es produeixen. És fonamental per evitar paternalismes estèrils i per esmerçar esforços en iniciatives poc productives, i també per evitar desatendre –en nom del canvi i la modernitat– les pràctiques arrelades de la població més gran, que te dret també al seu benestar comunicatiu.

Joan Maria Corbella, professor de la Universitat Pompeu Fabra.