Dimarts 20 de gener, nou del vespre: un mur de contenció d’Adif i l’AP7 cau sobre la via de la línia R4 entre Gelida i Sant Sadurní. El balanç acabarà sent d’una persona morta i 37 de ferides. Al marge d’allò més tràgic, la pèrdua de vides humanes, l’accident evidencia el mal estat de Rodalies i aquella mateixa nit, a les onze, es decideix suspendre la circulació a tota la xarxa fins a nova ordre. Des del primer moment, tots els mitjans de comunicació es fan ressò tant de l’accident com de la suspensió del servei ferroviari. Diverses cadenes de televisió, les principals emissores de ràdio i els diaris digitals traslladen aquesta incidència greu i les seves conseqüències a través d’informatius especials, programació alterada i missatges constants que arriben al mòbil en forma d’avís urgent.
Malgrat aquest bombardeig d’informacions que molts rebíem de manera duplicada i triplicada, l’endemà al matí, el dimecres 21 de gener, centenars d’usuaris de Renfe es van presentar a les diferents estacions per agafar el tren, aliens a tot el que havia passat la nit i matinada anterior. Allà, a l’estació de torn, els informadors els deien que Rodalies no anava. A més, les pantalles que anunciaven les properes sortides estaven apagades. És a dir, centenars de persones –a les quals la notícia de l’accident i la suspensió deuria enxampar dormint– quan es van llevar no van consumir ni rebre cap tipus d’informació que els alertés de la inoperativitat de la xarxa.
“Els mitjans de comunicació i els periodistes ens hem de preguntar per què milers de persones comencen el seu dia sense connectar-se a res que els informi”
Com a mitjans, comunicadors, periodistes i emissors d’informació, ens hem de preguntar què porta, no a una, sinó a centenars de persones, a començar el seu dia sense connectar en cap moment amb cap font d’informació que, de ben segur, els hauria avisat de la incidència i –segurament– no haurien sortit de casa, haurien teletreballat, haurien agafat un transport alternatiu, o haurien pogut decidit un pla B sabent que amb la Renfe no hi podien comptar.
Aquestes persones no van connectar cap emissora de ràdio, no van posar cap cadena de televisió, no van mirar cap diari digital i no deuen estar subscrites a cap servei de notificacions de mòbil de cap mitjà. I si van consultar el mòbil, o bé no van anar a les xarxes socials o bé les tenen configurades de tal manera que els missatges de suspensió de Rodalies van passar fora del seu radar.
S’ha parlat molt de la pèssima gestió de comunicació de la crisi de Rodalies (no del paper del sofert Antonio Carmona que feia de portaveu del caos, sinó dels missatges contradictoris que es traslladaven a la ciutadania), però el desori va ser a partir del segon dia, quan Govern, Renfe, Adif, Semaf i el ministeri d’Óscar Puente van marejar els usuaris amb informacions contradictòries sobre la represa incompleta del servei.
El primer dia, però, l’immediat després de l’accident de Gelida, el missatge sí que era clar: no hi ha servei de Rodalies. I malgrat que el missatge era nítid, repetit i difós de manera profusa tant per mitjans com pels canals oficials de Renfe, molts ciutadans van ser immunes a la informació i van acudir a les estacions.
El món del periodisme, tan avesat a la investigació i la crítica del sistema, podria –precisament– iniciar una investigació i una autocrítica de per què avui dia, en l’època de més circulació d’informació de tota la història de la humanitat, els missatges més elementals, com és el d’un servei bàsic que no funciona, no arriben a tots els receptors. Potser és, precisament, perquè l’excés d’inputs fa que el sobrevolum de contingut banal tapi els que són realment importants. Una crisi per prendre’n nota també nosaltres.
Jofre Llombart, periodista i empresari especialista en comunicació.
‘ISE 2026: Barcelona protagonitza el futur del sector audiovisual’ – Daniel Condeminas
