Saber on es vol anar a parar és important, però això per si mateix no garanteix obtenir el resultat que es busca, per molts esforços que s’hi facin, o potser quan s’obtenen ja és massa tard. Aquest pensament em ve al cap quan contraposo les campanyes i arguments dels editors a favor del pagament dels usuaris per la informació en els seus suports digitals amb la resistència de la immensa majoria de la població a abandonar la pràctica de l’accés gratuït als mitjans informatius.
Des de fa uns quants anys ja, cada mes de juny el Reuters Institute for the Study of Journalism (de la Universitat d’Oxford) publica el seu informe Digital News Report, basat en una exhaustiva enquesta sobre les pràctiques informatives dels/les internautes majors d’edat de més de 40 països i les seves opinions sobre els menús i les condicions que els ofereixen les empreses periodístiques i els altres circuits de distribució de la informació. L’informe inclou una anàlisi de conjunt de les tendències mundials i l’estudi de les dades obtingudes país a país. No cal dir que és de lectura recomanada per a tothom que vulgui entendre què està passant amb la transformació de l’ecosistema informatiu.
Les dades que proporciona l’informe permeten anar copsant com s’estan configurant els patrons de relació de la ciutadania amb la informació d’actualitat, en la tercera dècada del segle XXI i de l’existència d’internet, i a l’espera que hi hagi noves evolucions amb la millora de la connectivitat (xarxes 5G i 6G i els dispositius de relació). I una de les coses que va quedant més clara és la resistència de la població a pagar per les notícies, i aquest any, a més, es detecta a nivell mundial una gran indiferència envers els problemes dels editors i un rebuig majoritari a què els estats atorguin ajuts a les empreses periodístiques privades (a Espanya el 50%). Afegeixo de passada que de cara al futur resultaria interessant també preguntar pel finançament i el suport als mitjans públics de ràdio i televisió.
Pel que fa al pagament als mitjans, les xifres són molt decebedores: en el còmput global de tots els països, el 17% dels/les internautes afirmen haver pagat per rebre notícies l’any 2021, sobretot via subscripció. La xifra evoluciona molt lentament, fins i tot als països amb més amb lectura de pagament: Noruega és al capdamunt amb el 45% que paga, seguida de Suècia (30%), i en ambdós casos l’augment és de tres punts respecte a 2020. Per darrere, els Estats Units (21%), i Països Baixos, Suïssa i Dinamarca (17%). En el cas espanyol, el nombre de persones usuàries es manté estancat en el 12%.
Si aquesta xifra resulta alarmant per als editors que aspiren a generar ingressos dels lectors, encara ho són més les dades següents. De mitjana, a gairebé tots els països, les persones que paguen ho fan a un sol mitjà digital i estan sobretot en la franja de 45-55 anys. A més, les subscripcions es concentren en els mitjans tradicionals de més prestigi i alguns nadius digitals (pocs). La nota positiva: a Noruega i algun altre lloc (Estats Units) bona part de les subscripcions es fan als mitjans locals i regionals.
Si bé pot resultar esperançador per a algunes empreses que es detecti un lleuger augment de la gent que paga per accedir als mitjans privats (sense els joves, que sí s’abonen a serveis de música i audiovisuals), caldrà veure quantes són capaces de resistir la lentitud d’aquest canvi de patró de comportament dels/les internautes, sobretot perquè la segona pota de finançament (la publicitat) augmenta en digital però no compensa encara (ni de bon tros) la reducció de la despesa dels anunciants en suport paper. Pràcticament ni en els mitjans més importants del món, que s’han hagut d’apressar a multiplicar les iniciatives de serveis i altres productes periodístics i no periodístics per atraure l’atenció del públic i el seu pagament.
En l’ecosistema informatiu, si segueix la pressió per impedir l’accés habitual gratuït a la plèiade de títols de premsa digital existent, es pot produir un empobriment de la diversitat de fonts que usa la ciutadania, i els acords amb Google i xarxes socials per distribuir notícies no faran sinó reforçar els rol d’aquests gegants, com ja portem anys veient. Per això s’imposa necessàriament el foment dels agregadors que ofereixin accés a diverses fonts amb un únic i mòdic pagament… o gratuït. El Digital News Report evidencia que són nombroses les persones que accedeixen als webs dels diaris, però els murs de pagament poden reforçar els patrons de comportament informatiu que ja detecta sobretot entre els joves.
L’enquesta global i l’espanyola revelen també que la televisió segueix mantenint la seva posició al capdavant dels mitjans usats pels i per les internautes (si es compta tota la població, lògicament encara ampliaria l’avantatge), tot i que ha anat perdent força els darrers temps. En el cas espanyol, del 79% d’internautes que la usaven setmanalment el 2016 es va baixar fins al 63% el 2020, i ha repuntat enguany fins al 64%. Això fa que resisteixi l’embat de les xarxes socials com a font d’accés, que oscil·la al voltant del 50% en els darrers anys, mentre la resta dels circuits informatius decauen a Espanya i a molts països. Les versions digitals dels diaris tradicionals s’estabilitzen al 39% i les de paper en el 25%, i per davant de la ràdio per ones (34% l’any 2016).
Potser la sorpresa espanyola és que els mitjans només digitals, que l’any 2018 van atraure setmanalment el 28% d’internautes, el seu sostre, han baixat en la darrera enquesta al 19%, la meitat que les versions digitals dels diaris de sempre.
Això referma la idea que el baix cost d’entrada ha portat a una excessiva proliferació de títols, la majoria dels quals amb un baix índex de lectura habitual, malgrat les xifres de visitants únics mensuals amb què molts busquen enlluernar. Com a resultat, i amb comptades excepcions, la facturació que assoleixen és molt baixa i no els permet ampliar l’estructura per esdevenir veritables rivals dels diaris tradicionals, tot i que aquests també han experimentat un retrocés en ingressos i han debilitat profundament la capacitat redaccional. Només un parell de digitals a Espanya se situen al voltant dels 10 milions anuals de facturació, i a Catalunya amb prou feines alguns s’acosten als 2 milions (menys d’una sisena part de la d’El Punt Avui o l’Ara).
L’aposta per les subscripcions i la recerca d’altres fonts de recursos (i serveis a prestar) és la via lògica de les empreses amb aquest estat de coses. Però els patrons de relació amb l’ecosistema informatiu no conviden a l’optimisme. En pocs anys podem veure canvis en les estructures que avui semblen impensables. Veure’m.
Joan Maria Corbella, professor del departament de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra.
