Quedem a la una per fer l’aperitiu? Amb unes olives i una cerveseta rèiem amb les amigues davant la pantalla, contentes: començava la pandèmia. Llavors els afectes es van transformar en bits, molts bits, i el teletreball va aparèixer com la solució total. Sort en vam tenir del món digital per alleugerir la por que inundava el món. Ens va fer sentir pertanyents a diversos grups humans, i vam poder així espantar la por i la soledat que ens tenallaven.
Ben aviat, però, les empreses van comprovar que s’havia d’alternar el treball en remot amb la presencialitat. Perquè, si el grup humà no comparteix un mateix espai en un mateix moment, la creativitat, la implicació i el sentiment de pertinença baixen. Els aperitius telemàtics van perdre sabor i, amb tant de temps prohibides, les primeres abraçades ens van fer plorar d’emoció.
Atenció, cal que ens agafem fort una estona considerable. A partir d’una durada de vuit segons, les abraçades alleugereixen el dolor en desencadenar una resposta massiva d’endorfines dintre del nostre cervell, tal com ho descriu el neuroeconomista Paul J. Zak. I sense que ens hàgim d’abraçar amb tothom, sí que volem subratllar que, quan ens comuniquem cara a cara, a prop físicament de l’altra persona, les neurones mirall (descobertes per Giacomo Rizzolatti) s’activen. Mútuament ens entenem més i l’empatia creix entre nosaltres.
La buidor dels clics, la soledat i la fòbia social
Qui no ha sentit una sensació de buidor després de passar‑se hores clicant en el telèfon mòbil, passant d’una pantalla a una altra sense rumb, llegint comentaris de tres paraules, mirant vídeos de menys d’un minut, col·locant aquí un m’agrada i allà un parell de cors?
L’epidèmia de soledat afecta les persones grans que viuen soles sense desitjar-ho, certament; però fem atenció als joves urbans. Són els que més experimenten en el seu cos i la seva ment un sentiment d’aïllament, com si no pertanyessin a cap grup, exclosos. El desencís és més gran com més alta sigui l’expectativa que, especialment els adolescents, dipositen en les relacions socials a través de les xarxes.
Mirem les dades: el 70% dels joves d’entre 16 i 29 anys pateix o ha patit soledat no desitjada en algun moment de la seva vida. El 25,5% dels joves ara mateix se sent sol. Els universitaris tenen índexs lleugerament més baixos de soledat, i els joves sense feina, més alts, segons un estudi d’aquest any 2024 de l’Observatori Estatal de la Soledat No Desitjada, impulsat per la ONCE.
“Cauen les apps d’interaccions digitals, com Tinder, i pugen les plataformes que fomenten un model de negoci basat en les trobades presencials, com Timeleft”
La hiperconnectivitat digital empeny a la fòbia social; les habilitats comunicatives humanes decauen. I és que, més enllà de contactar per WhatsApp o a través de les xarxes, de mica en mica, adolescents i joves senten que els fa por fer una trucada telefònica (sincrònica, és clar), i rebre-la pot ser viscut com una invasió. Fins i tot se senten més còmodes en fer notes de veu –monòlegs consecutius i alternants– que no pas en dur a terme diàlegs amb altres persones, un risc per a ells, perquè cal saber escoltar i parlar amb fluïdesa. En aquest punt de bloqueig emocional, una trobada real esdevé un repte.
És un peix que es mossega la cua, les xarxes socials fomenten relacions fràgils i superficials; la hiperconnectivitat digital comporta una comunicació de pitjor qualitat humana i una percepció de soledat creixent, i no facilita afectes i relacions sòlides, que atorguin identitat des del respecte i la llibertat. No és tant que les xarxes socials siguin les que provoquen la soledat, sinó l’absència de presencialitat en les relacions amb els amics i les amigues.
Els adults joves emigren a les plataformes digitals que organitzen trobades presencials
Després d’una dècada d’una esbojarrada vida social digital, amb centeners o milers d’amics i seguidors, ara els adults joves prenen consciència que és millor establir menys connexions, però amb una profunditat de comunicació més gran. Les accions de les principals apps de cites, com Tinder, Bumble o Badoo, han perdut pistonada entre aquest segment d’edat fins a registrar les dades més baixes de la seva història. Mentre cauen les interaccions digitals, les plataformes que fomenten un model de negoci basat en les trobades presencials entre persones desconegudes entren i pugen amb força. Com a exemple, Timeleft, que sap molt bé que dir “hola” en persona arriba a ser un repte per a molta gent.
“No són les xarxes socials les que provoquen la soledat, sinó l’absència de presencialitat en les relacions amb els amics i les amigues”
Aquesta empresa opera en una vintena de països a 85 ciutats de tot el món, entre elles Barcelona, València, Madrid o Palma. Primer, els usuaris contesten online un qüestionari de personalitat. Les respostes faciliten a un algoritme que trobi persones compatibles per sopar-hi en un grup de sis. Després de pagar per subscriure-s’hi, cadascú escull un nivell de restaurant baix, mig o alt. Finalment, al matí del mateix dia del sopar, la plataforma indica el nom de l’establiment. Curiosament, aquesta empresa es publicita a les xarxes socials, i, explícitament, en el seu web es mostra com la solució davant del que anomena la crisi silenciosa, la creixent soledat en un món hiperconnectat.
La presencialitat, doncs, és un valor rellevant, perquè permet que la comunicació flueixi i generi relacions interpersonals més riques, satisfactòries i saludables. És qüestió d’equilibri. I acabo. Amb una abraçada, de vuit segons.
Sílvia Cóppulo, periodista.
Article publicat al número d’estiu 2024 de la revista Comunicació 21.
