No era Bagdad, sinó Caracas. Les imatges ens retrotrauen a l’inici de l’operació Tempesta del Desert de l’any 1991, però les flames són de la Resolució Absoluta. La comunicació política és una sincronia que s’apropa més a una coreografia perfectament calculada. Ja sabem per què el president Trump entén la política com un espectacle de televisió transaccional: sense focus no hi ha xou possible, i ell domina l’art de captar tota l’atenció mundial als compassos que fixa. La comunicació trumpista és com llegir una partitura musical on les corxeres i les barres són substituïdes per cops d’efecte calculats, instantanis i pensats per a la televisió.
Després de les flames i dels edificis il·luminats per les detonacions nocturnes, la veritable bomba està a punt de caure i és informativa. A l’alba, un simple missatge breu i sense majúscules de Trump publicat a Truth Social canvia tota la partitura de soca-rel: ens informa que Nicolás Maduro ha estat detingut i va camí d’una presó dels Estats Units. Primer compàs.
S’anuncia una roda de premsa a Mar-a-Lago, a les 11 del matí, hora local de Miami. El president no suporta Washington i la seva mansió de Florida és el refugi dels caps de setmana i festius. Escull unes instal·lacions privades, sense cap marc ni respecte institucional i on la col·lusió d’interessos ja es història. Però abans, Trump ha de cuidar els amics i concedeix unes breus declaracions telefòniques a la Fox News, avançant uns missatge: tot ha sortit molt bé.
La roda de premsa desferma la predictibilitat. Segon compàs i torna a canviar el guió: sense contemplacions i en dos minuts, es treu de sobre l’oposició veneçolana i anuncia que dirigirà el país “amb aquests que tinc al darrere”, en al·lusió als seus secretaris d’Estat i de la Guerra. Deixa clar que, una vegada assolit el mandat judicial de detenir un narcotraficant, i ja posats, s’apoderarà de la indústria petroliera de Veneçuela. La roda de premsa és un disbarat comunicatiu, amb una quantitat hiperbòlica de falsedats, exageracions, incongruències o invents, res de nou. Amb una excepció, aquesta vegada està llegint el que diu i pràcticament no aparta la mirada del faristol. Traduir Trump es fa difícil, perquè utilitza un lèxic i una sintaxi que, barrejats amb vaguetats improvisades, dona peu a diverses interpretacions semàntiques.
Acaba la roda de premsa, però el programa de televisió continua: la sincronia de moviments és perfecte i es fa pública una impactant imatge oficial de Maduro detingut, amb els ulls i les orelles tapades i emmanillat: el president veneçolà (legítim o no) ja no és el cap d’Estat d’un país sobirà, sinó un delinqüent perillós. Se’ns indica que ha estat traslladat en el vaixell USS Iwo Jima, nom d’una de les batalles més sagnants de la Segona Guerra Mundial amb victòria dels nord-americans, una espècia d’Stalingrad dels russos: res es deixa a l’atzar.
Tercer compàs. Es difonen les imatges de l’Estat Major seguint l’operació Resolució Absoluta: tot ens recorda a les que es van veure sobre l’operació contra Bin Laden, amb el president Obama. Fins i tot el conegut gest de Hillary Clinton tapant-se la boca és ara replicat per la del cap de la CIA: som uns nois durs, però humans, ens hem esforçat a ser brillants i el nostre talent es fruit del treball i la providència. Les imatges deixen clar que tots els membres de la sala són homes i blancs, excepte un noi negre, discret en un extrem amb una armilla de cambrer. No havia passat mai, fins i tot amb els Bush (pare i fill), sempre hi havia un comandament negre, com Condoleezza Rice o Colin Powell.
Les fotografies estan retocades i escollides per enviar un missatge d’èpica: estem fent història. L’Estat Major segueix l’operació nocturna des del que és clarament un dels salons de Mar-a-Lago, perimetrat amb unes altíssimes cortines negres i on es veuen les mateixes cadires clàssiques daurades que després serviran per a una convenció o una boda. Els negocis de Trump són circulars i sostenibles, s’aprofita tot.
I acaba el xou televisiu. El món es mira el melic. Respostes tíbies de les principals cancelleries europees i llatinoamericanes, entre la incredulitat i la por a les represàlies. Por fin Venezuela será un país libre, es llegeix en una de les pancartes dels concentrats a Madrid.
És plausible que Trump hagués preguntat si tot aquest xou es podia haver fet en horari prime time i no un dissabte al matí?
David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.
‘L’any que vam viure perillosament’ - David Centol
