Pocs dies abans d’acabar l’any, la sèrie Com si fos ahir va sacsejar l’audiència amb una frase que no ens va deixar indiferents: “En Salva és un abusador sexual”. Ningú s’ho esperava quan la víctima va explotar i ho va explicar tot. Potser en Salvador confiava que mai se sabria, tenint una feina respectable, una cara amable i un caràcter proper que mai farien sospitar ni als companys, ni al veïnat, ni a la parella. Però avui, després del #MeToo i dels nombrosos casos mediàtics dels últims anys, queda clar que, si ets un agressor sexual, per molt bona imatge que projectis o diners que tinguis, ni el silenci ni la justícia et poden protegir del tot.
Ser futbolista, mestre, mossèn, director o pedagog ja no et blinda quan les víctimes decideixen exposar el que han patit. I més des que Gisèle Pelicot es va erigir com a gran referent confrontant els agressors amb l’argument “la vergonya ha de canviar de costat”. Toca assenyalar qui ha agredit i protegir les víctimes i els col·lectius vulnerables de ser-ho en un futur.
El més pertorbador quan apareixen aquests casos és la sorpresa general, com si mai abans hagués passat. Una altra reacció habitual és la masculinitat fràgil: “Jo no sóc així”, el not all men amb què molts homes tracten de presentar cada cas com a aïllat. Però a tothom li acaba arribant un cas proper: del poble, de coneguts o de la família. També s’ha posat de moda la resposta xenòfoba de l’extrema dreta, que aprofiten l’ocasió per estigmatitzar col·lectius d’estrangers, com si els blancs estiguessin exempts de qualsevol sospita. El denominador comú és clar: el 97% dels agressors sexuals condemnats són homes, i la gran majoria eren ja coneguts de la víctima i no pas estranys.
Recentment, un influenciador digital va fer una enquesta amb una pregunta força reveladora: “Preferiries deixar la teva filla petita enmig del bosc amb un home o bé a prop d’un animal que passés per allà?”. Les cares d’incomoditat dels qui li responien eren un poema. La realitat trenca les nostres percepcions: en teoria, un home és més fiable que un animal salvatge. Però quan està en joc la seguretat i el benestar dels nostres fills, la desconfiança és inevitable.
Vivim en una societat malalta on la pornografia i la pedofília al deep web circulen amb impunitat, mentre molts hi reaccionen amb silenci o morbositat en lloc de responsabilitat i protecció. Fa cinc anys es va estrenar el documental txec Caught in the Net, i molts pares vam descobrir que milers d’europeus blancs assetjaven nenes de 12 anys per xarxes. I la cosa no millora amb el temps, ans al contrari: segons Le Monde, la meitat de les imatges generades per intel·ligència artificial com Grok d’Elon Musk durant les passades festes nadalenques eren peticions per despullar sobretot noies i dones. Els delinqüents saben utilitzar la tecnologia per als seus propòsits. Protegir les dones i les menors en aquest context és extremadament difícil.
“Vivim en una societat malalta on la pornografia i la pedofília al deep web circulen amb impunitat, mentre molts hi reaccionen amb silenci o morbositat en lloc de responsabilitat i protecció”
A casa nostra, però, ni tan sols un cop arribada la condemna no es pot comunicar a la societat qui són els agressors. Als Estats Units, en canvi, la transparència és norma: noms, adreces, delictes de violadors i agressors sexuals, i fins i tot fotos en alguns casos, són públics segons els estats. En algunes jurisdiccions, quan un dels qui passen a formar part del Registre nacional de delinqüents sexuals es trasllada al teu barri, es notifica el veïnat automàticament. A l’Estat espanyol, per contra, es prioritza el dret a la imatge, l’honor i la reinserció de qualsevol violador o agressor sexual. Tot i que existeix un registre central de delinqüents sexuals, només hi tenen accés jutges, policies, fiscals i pocs funcionaris, sense possibilitat de consulta pública.
La pregunta és clara: t’agradaria saber si un parent o un veí que sembla inofensiu és un delinqüent sexual? Com podem protegir els menors d’aquest país si aquesta informació no es comunica? Quan el dret a la privacitat i l’honor de l’adult entra en conflicte amb la protecció de la infància, hauria de prevaldre el dret de l’infant, tal com estableix la Convenció sobre els Drets de l’Infant. La societat té un interès superior a protegir els drets dels nens, i això justifica restringir els drets d’un agressor adult, especialment en un context en què els delictes sexuals no deixen de créixer.
No sembla que la societat estigui disposada a protegir les menors dels homes depredadors que poden abusar d’elles. I això és inexplicable. Perquè comunicar és imprescindible per prevenir futurs casos. Ja és prou dramàtic haver de gestionar infàncies trencades i famílies destrossades; recordem que més de tres quartes parts dels agressors sexuals són els propis familiars i no pas desconeguts. Per tal que els infants creixin segurs, cal elevar la seva protecció per sobre de l’exposició pública de l’agressor. Posar la veritat i la prevenció al servei del benestar de les futures generacions hauria de ser un objectiu de qualsevol govern a Europa. Per un cop, i com a excepció de la norma tal com està el món, hauríem de prendre l’exemple de com ho fan als Estats Units.
Mireia Domènech i Bonet, periodista i comunicadora internacional i cultural.
Posa un advocat a la teva redacció i publica – Mireia Domènech
