Confrontació entre la premsa local i els butlletins municipals

Sembla que mirem enrere i ens ressituem en l’any 2009, quan s’aixecà la veu d’alarma de la confrontació. En el panorama mediàtic català era cada vegada més evident una tendència que preocupava els editors de premsa de proximitat. Proliferaven publicacions locals editades pels ens locals (ajuntaments o consells comarcals) que, a la vegada, explotaven el mercat publicitari de la zona.

Tot i que l’existència de butlletins municipals i altres eines de comunicació públiques ja venien de lluny, el 2009 el sector ja rebia de cara la davallada econòmica iniciada l’any anterior. Era, doncs, un problema per als petits editors el fet que molts ajuntaments i altres ens públics es dirigissin a la ciutadania amb uns “periòdics” que adoptaven un format similar al comú de la premsa local, de manera que es desdibuixava el seu caràcter de publicació institucional.

Ara bé, el fet més greu –i la veritable confrontació– era la inclusió de publicitat local en aquests periòdics públics. Els anuncis de comerços i indústries del municipi editor eren una dificultat afegida per a la viabilitat de la premsa de proximitat lliure i independent.

A partir de les premisses anteriors i pressionada insistentment per l’ACPC, la Secretaria de Mitjans de Comunicació de la Generalitat va encarregar un estudi a l’ESCACC que avui, octubre del 2022, tenim l’obligatorietat de rellegir.

L’estudi –recordem, fruit de la pressió dels editors de proximitat– va voler mesurar quin era l’impacte de les publicacions públiques sobre el sector privat, amb anàlisi quantitativa i qualitativa, tot examinant fins a quin punt era –i és– compatible l’existència dels dos fronts –el públic i el privat– alhora que intentava respondre a la pregunta de si els ajuntaments feien –i fan– la competència deslleial a l’oferta privada.

També va recollir informació d’una pila de periòdics locals, entre ells Línia Cerdanyola, una edició especial i quinzenal de Línia Vallès (ambdues de l’editor David Centol). L’estudi de l’ESCAC apuntava que, en paraules del director de Línia Vallès el 2009, José Antonio Pilar, “els mitjans privats no només no poden competir amb els preus de publicitat que ofereixen els butlletins municipals, sinó que tampoc ho poden fer amb la capacitat de distribució: ‘El butlletí municipal arriba a totes les bústies de Santa Perpètua i amb això un mitjà privat no hi pot competir perquè mai podrà inundar una població d’aquesta manera’. Una moda, aquesta dels butlletins municipals, que segons Pilar s’ha estès a altres municipis de la zona i que afecta de manera directa en la inversió publicitària, la principal font d’ingressos de mitjans com Línia Vallès”.

Ara fa un any em va contactar Josep Lluís Gil, de la revista local de Sant Just La Vall de Verç, amb relació a un debat que organitzàvem des de la publicació relacionat amb la comunicació pública. Un any després li continuen donant voltes al tema: la seva preocupació per la creixent assimilació dels butlletins municipals a formats i estils que competeixen amb revistes com la de Sant Just i, a més, detreuen publicitat.

Gil em diu que la seva revista s’ha decidit a seguir estrenyent i més ara, quan en el darrer ple municipal es va aprovar una moció sobre el tema i sembla que s’enceta un debat, polític i social, posant damunt la taula algunes pràctiques no correctes i fins i tot il·legals del consistori local.

Així doncs, que hi tornem a ser i, casualment, en un altre moment econòmic delicadíssim per al sector de la premsa local. Tornem a tenir mitjans públics que aprofiten els recursos públics i, després, busquen noves fonts d’ingressos a través de publicitat a preus d’escàndol amb els quals els mitjans privats no poden competir.

L’estudi encarregat per la Secretaria de Mitjans de Comunicació recollia informació sobre aquesta qüestió en altres estats europeus com, per posar un exemple, el Regne Unit, on també hi va haver a la primera dècada del 2000 un debat sobre la mateixa matèria que ocupa l’estudi català: el xoc entre públics i privats en el camp dels mitjans escrits locals. En aquell país el debat va arribar al Consell de Ministres, que va reconèixer l’amenaça que suposa per a les editores privades l’existència de butlletins municipals que treballen el mercat publicitari i cobreixen les hipotètiques pèrdues a partir dels pressupostos públics.

Sense deixar el Regne Unit, l’estudi de l’ESCACC detallava també la marxa enrere que va haver de fer la BBC (!) respecte del seu objectiu inicial de desenvolupar una xarxa de webs locals, amb continguts audiovisuals, per tot el territori del Regne Unit. Es va denegar el permís per tirar endavant la iniciativa perquè les autoritats entenien que col·lidia frontalment amb els legítims interessos privats.

I a destacar el cas portuguès, que il·lustra de manera clara com és possible articular una separació radical entre el fet de procedir de l’empresa privada i edels mitjans públics. La Llei d’aquell país garanteix que els butlletins municipals no només no inclouen publicitat comercial, sinó que les persones que hi treballen han de renunciar al carnet de periodista mentre dura la seva vinculació amb la capçalera pública.

“L’Estat, les comunitats autònomes, les autoritats locals i les seves associacions, o altres entitats públiques no poden dur a terme, directament o a través d’empreses de propietat estatal o regional, empreses municipals, intermunicipals o metropolitanes, activitats de comunicació”, diu la normativa.

L’estudi que comentem també parla de Dinamarca: “Els editors posen en dubte la legitimitat de la cadena pública de ràdio i televisió que vol irrompre a internet”. Els editors de premsa danesos reclamaven que el lideratge dels mitjans de la cadena pública DR “no és el resultat d’una lliure competència, sinó que aquests mitjans utilitzen la seva posició dominant en ràdio i televisió per assegurar-se el domini també a la xarxa. I és que, a més d’oferir informació de rellevància nacional i internacional, la pàgina web de la cadena DR inclou també, a través dels llocs web de les ràdios regionals, informació d’interès local i regional”. Es va aconseguir que el govern rebutgés la inclusió de publicitat comercial a la pàgina web dr.dk.

En aquesta confrontació entre la premsa local i els butlletins municipals per competència deslleial, veiem que hi ha dos drets periodístics fonamentals en joc i conflicte: d’una banda, el dret dels ciutadans a rebre informació; de l’altra, el dret a la lliure expressió i a la creació de mitjans de comunicació privats.

Aquests dos drets em permeten donar pas a un paràgraf de les conclusions recollides en l’estudi L’impacte de les publicacions municipals en el sector privat de premsa comarcal i local: “A partir d’aquí, l’espai que li queda a un Govern és el de garantir el primer d’aquests drets –el de rebre informació– quan l’oferta privada és inexistent, sovint per causes relacionades amb la impossibilitat de sostenir-se a partir del mercat. Apareix, doncs, amb la primera de les distorsions: l’Administració impulsa mitjans de comunicació per tal de garantir un dret ciutadà però pot tenir la temptació –i l’experiència demostra que, en efecte, la té sovint– de condicionar el missatge d’acord amb els seus interessos polítics. En el cas de premsa, cal afegir una consideració històrica: els diaris públics tenen el seu precedent en la ‘prensa del movimiento’ i, per tant, la fórmula de publicació impresa pública arrossega una certa càrrega de desprestigi, tot i que els ajuntaments democràtics s’han implicat sovint en la renovació d’aquests mitjans”.

El fet concret és que tornen a proliferar publicacions que tendeixen a mimetitzar-se més amb la premsa convencional, local i comarcal. Són capçaleres que, a vegades, exploten el mercat publicitari, per la qual cosa poden entrar amb competència amb les editores privades que desenvolupen la seva activitat en un territori concret. També pot ser que aquests mitjans distorsionin el mercat laboral, ja que poden oferir ingressos als periodistes seguint una escala salarial funcionarial, mentre que en molts casos la realitat del mercat marca sous més baixos (i aquest és un altre problema a solucionar, perquè la precarització de sous afavoreix que els mitjans no compleixin la seva funció i eixampla la bretxa entre públics i privats). Aquest és tema per a una altra i profunda reflexió.