Construir la CCMA del 2030: del ‘digital first’ al ‘people first’

Escric aquest article quan el procés de renovació del consell de govern de la CCMA es troba ajornat sine die al Parlament. Si pròximament, esperem-ho, acaba arribant al ple de la cambra catalana, els seus sis nous membres hauran de fer mans i mànigues perquè els nostres mitjans nacionals de comunicació esdevinguin actors fonamentals del consum mediàtic i audiovisual de la propera dècada, davant competidors estatals i internacionals –més i més poderosos financerament–. Un escenari on les ofertes de TV3 i Catalunya Radio han de ser altament competitives, més encara quan són imprescindibles per al futur del conjunt de la nostra indústria audiovisual.

La data del 2030 respon a dues qüestions d’àmbit internacional: primera, que coincideix amb el darrer any on la TDT continuarà tenint garantit espai radioelèctric per a les seves emissions. I la segona, que els grans canvis legislatius europeus en matèria audiovisual es produeixen cada deu anys, aproximadament. I el darrer va ser aprovat a finals del 2018 i properament haurà de ser adoptat per tots els països de la UE.

Centrant-nos només en l’oferta televisiva, a TV3 li toca fer un salt tecnològic i d’inversions en producció i compra de drets d’emissió molt urgent. Ni les tecnologies per si soles permetran afrontar amb èxit aquests reptes, ni una millora aïllada de l’oferta de continguts, tampoc. Cal evolucionar del concepte digital first de fa uns anys i el posterior mobile first, impulsats per les corporacions mediàtiques que marquen les tendències internacionals com la BBC, al people first: les persones per davant de tot. Caldria orientar tots els esforços en i per al consumidor final.

És la suma dels dos factors, el tecnològic i el dels continguts, el que pot donar bons resultats: fer molt fàcil i còmoda l’accessibilitat, des de qualsevol pantalla, a continguts que siguin molt atractius. Generar una experiència de consum altament gratificant, que afavoreixi el creixement i consolidació de comunitats de consumidors molt identificats amb alguna o algunes de les plataformes de difusió de la CCMA. Per entendre’ns: que la futura oferta multipantalla del Super3 aconsegueixi una fidelització entre les noves generacions de catalanes i catalans superior a la que té i manté el canal TV3 amb bona part de la gent més gran de 65 anys.

I caldria replantejar estratègicament les sinergies entre la CCMA i la resta de la nostra indústria, tot superant el discurs –força caduc– de “TV3 com a motor de l’audiovisual català”. En aquest sentit, seria més que convenient que el Govern tragués del calaix les bases per a un Pacte Nacional de l’Audiovisual; n’actualitzés tot allò que calgui –ja ha passat més d’un any i mig de la redacció del document– i s’implementés el més aviat possible. Un pacte per rellançar aquest sector clau per a la cultura, l’enfortiment democràtic i la nostra cohesió com a país, que permetria reformular les col·laboracions público-privades existents, ampliant-les a sectors emergents com el videojoc i donant noves oportunitats a altres, com l’animació.

És el que ja estan fent països amb una musculatura financera i empresarial molt més gran que la nostra; però que malgrat aquesta dimensió superior també estan molt preocupats pel futur de la seva indústria audiovisual, davant una competència internacional que arriba amb força creixent a totes les pantalles dels seus conciutadans: de la del cinema a la del mòbil, passant per la del menjador. I una competència internacional que, a nivell de l’Estat espanyol, està reforçant la producció territorial cap a Madrid; amb la propera posada en marxa per part de Netflix d’un gran complex de platós i edificis tècnics, al costat dels estudis de producció de Movistar+.

Per posar un exemple il·lustratiu: la suma dels pressupostos anuals de totes les corporacions públiques europees, totes, quedarà per sota de les inversions en producció i adquisició de continguts del gegant nord-americà sorgit de la fusió de Fox amb Disney, que aviat estrenarà una plataforma OTT per competir amb Netflix.

I des d’aquest marc estratègic de col·laboració público-privada s’hauria de poder fer una decidida aposta per les aliances i coproduccions audiovisuals internacionals, seguint models europeus d’èxit com els belgues o francesos. Mirem més a la resta d’Europa, al Mediterrani i a l’altra banda de l’Atlàntic. Una projecció cap enfora que es podria veure afavorida si l’arribada a Barcelona de l’ISE el 2021 –la gran fira mundial de les tecnologies audiovisuals– va acompanyada de la constitució d’un organisme que generi projectes i sinergies empresarials, educatius i d’R+D+I com els que s’impulsen des del Mobile World Capital de fa anys. Una futura fundació on la CCMA, segurament, hi tindria molt a poder dir.

Però perquè aquests reptes siguin afrontats amb garanties d’èxit, (ens) calen dues coses més. Dos factors que, més que necessaris, són imprescindibles.

Primer, temps, que vol dir anys. Caldria garantir l’estabilitat del mandat del nou equip de govern, i amb ell la de les direccions de TV3 i Catalunya Ràdio –i de les estructures compartides per aquests dos grans mitjans– per poder impulsar una estratègia guanyadora, i alhora fer una bona gestió de l’oferta radiofònica, televisiva i digital en el seu complex dia a dia. De fet, la primera temporada on el nou equip podrà intervenir al 100% serà la que començarà a la tardor… del 2020. Seria un mal negoci projectar una imatge de provisionalitat a l’espera de la reforma de la Llei de la CCMA, que ja veurem quan arriba i que, per si sola, no resoldria cap dels reptes plantejats. Ni un, ni mig.

I segon: diners. No una mica més de recursos financers per tapar alguns forats, sinó els que fan falta, que en són molts. El Llibre blanc de l’audiovisual esmentava –i fa dos anys d’això– que la CCMA necessitaria uns 137 milions anuals més provinents dels pressupostos públics. Una xifra que li permetria acostar-se als pressupostos de finals de la dècada passada, malgrat que encara quedaria sensiblement per sota.

Que tinguin (tinguem) èxit.