En una època on les xarxes socials estaven posant en escac el paper dels mitjans de comunicació i els obligava a repensar la seva funció, en un ecosistema que ha trencat definitivament la linealitat emissió (mitjans)/recepció (audiència), ens trobem que en situacions de greu crisi com la que patim amb la pandèmia de la Covid-19, la tasca dels periodistes i dels mitjans on treballen recuperen un paper de centralitat davant la ciutadania, especialment dels mitjans públics. I concretant-ho més, del destacat rol de TV3/324 i Catalunya Ràdio/Catalunya Informació aquests dies.
Per què? Doncs ben senzill. En uns dies on les xarxes socials bullen amb tot d’informacions, mitges veritats, desinformacions i mentides diverses, cal més que mai tenir fonts fiables, rigoroses i contrastades, i que ofereixen dades i explicacions en les quals confiar. És clau tant per evitar alarmes innecessàries –ja és prou greu la situació– com per advertir del que calgui saber en cada moment, ja sigui a nivell d’actituds personals o de mesures socials i econòmiques a poder activar. I, lògicament, no deixar-se endur per determinats missatges propagandístics, per molt que els propagui una font oficial, ni tampoc deixar de qüestionar –comptant amb el testimoni dels especialistes que calgui– aquelles mesures que s’estan demostrant insuficients o directament inexistents: siguin en el terreny de la salut pública o en el de l’economia i el món del treball.
I no només això: aquests mitjans acompanyen anímicament a partir d’aquesta treballada i merescuda relació de confiança amb la ciutadania. Un acompanyament que té moltes vessants. I una d’elles és de gran importància social: narrar i explicar notícies positives vinculades a la pandèmia: accions solidàries, èxits mèdics, mesures de suport als col·lectius més vulnerables… amb rigor i sense triomfalismes. Però cal que se sàpiguen i es coneguin.
Unes i uns periodistes sotmesos a una doble pressió: la professional, per haver de respondre adequadament a uns ritmes de treball frenètics i molt estressants; i la personal, des de les situacions de confinament sanitari i continuar fent la feina amb dificultats afegides, a la de viure com alguna persona estimada emmalalteix o, malauradament, arriba a morir… i continuar amb el cap fred davant de la càmera, el teclat o el micròfon.
I no, no són soldats ni responen a cap ordre castrense, per molt que les estúpides carnavalades diàries des de la Moncloa així ho pretenguin. Són dones i homes lliures que fan de la seva professió un ofici que ens dona molt, moltíssim, aquests dies. L’agraïment que hem de fer com a societat ha de ser extensiu a molts altres col·lectius que ens estan fent el nostre confinament possible i més suportable, o que fins i tot estan salvant la vida d’un ésser estimat. Agraïment infinit a tots ells i elles. Els hi devem molt, i més que els hi deurem en els propers mesos.
I, malgrat massa coses, massa, ens en sortirem!
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
