Creuant el pas de la credibilitat

Londres, 1969. Paul Cole, un venedor de Florida que està de vacances a la ciutat anglesa, cansat de veure tants museus amb la seva dona, decideix donar una volta sol i, com que s’avorreix, es posa a parlar amb l’oficial que hi ha dins d’un vehicle de policia. Enmig de la conversa, es produeix una circumstància estranya a pocs metres d’allí: quatre “bojos” grenyuts, com els qualifica Cole, es posen a creuar un pas de vianants mentre un fotògraf pujat a dalt d’una escala els immortalitza en la que després serà una de les portades més mítiques de la història del rock, Abbey Road. Un any més tard, a la seva casa de Deerfield Beach, la dona de Cole prova de reproduir en el seu piano una cançó –Something– del disc que acaba de comprar i ell es fixa en la caràtula d’aquell LP, descobrint que apareix la seva imatge al fons, al costat del cotxe de policia que es veu entre els caps de Ringo Starr i John Lennon. Ni la seva dona ni els seus fills es creuen que aquella silueta de la coberta del disc sigui ell, però aconsegueix persuadir-los-en amb l’ajut d’una lupa.

Londres, 2024. Kate Middleton, princesa de professió i aficionada a la fotografia, apareix, juntament amb els seus fills, en una imatge fake difosa, presumptament, per tranquil·litzar l’opinió pública sobre l’estat de salut de l’esposa del príncep Guillem després de dos mesos apartada dels focus mediàtics arran d’una misteriosa “cirurgia abdominal”. La foto falsa –retocada per la pròpia princesa, segons admet ella mateixa l’endemà–, en lloc de calmar el poble, el que suscita és més preocupació, contribuint a l’escampament de rumors de tot tipus, com que la princesa és morta o en coma, o que tot es deu a un conflicte matrimonial per un suposat afer de Guillem amb la marquesa de Cholmondeley. En aquelles primeres hores posteriors a la publicació de la fatídica foto, no només es posa a prova la credibilitat de la reialesa britànica, sinó també la dels mitjans de comunicació que, davant la suposada fiabilitat de la font, prioritzen l’oportunitat mediàtica per sobre del rigor periodístic.

Què diferencia la repercussió del ‘Kate Gate’ de la història real del turista accidental d’Abbey Road? Bàsicament, el moment i la condició social dels protagonistes, però també la intencionalitat. La participació casual en la portada d’un disc llegendari va tenir lloc en una època en la qual els canvis tecnològics no es produïen amb la vertiginosa velocitat actual i on l’anonimat –pretès o involuntari– era possible. Si Cole va necessitar més d’un any i una lupa per convèncer la seva família de la seva experiència amb els Beatles, avui en dia el que resulta complicat és preservar la sessió de fotos per a la portada d’un disc o d’una revista sense que algun maquillador o responsable de vestuari difongui el muntatge a les seves xarxes socials abans que es publiqui el treball.

“Contrastar la informació està bé, però la carrera per la immediatesa comporta que per a alguns sigui millor demanar perdó que permís”

Com en la resolució d’un misteri, fixem-nos en el motiu, el mitjà i l’oportunitat. En el cas del turista nord-americà, tot i trobar-se en el moment precís, encara que hagués tingut la motivació per relacionar-se amb unes estrelles del rock i s’hagués fet una selfie amb una Polaroid per demostrar allò tan ianqui de l’I was there, tampoc hauria sigut cap garantia per difondre la seva presència en la sessió fotogràfica dels Beatles més enllà de la seva pròpia família i amics. En aquest sentit, el mitjà determinant no és la foto testimonial sinó l’accés a un públic immens que, al contrari dels anys 60, ara tenim a un cop de pedra gràcies a les xarxes socials.

Amb la propagació d’internet, disposem de més informació i de manera més immediata, però, precisament per aquesta hiperconnectivitat, no podem controlar els efectes derivats de les nostres accions, de manera que qualsevol xafarderia és factible de viralitzar-se en qüestió de minuts, sobretot si respon a un objectiu que, precisament, pretenia tot el contrari. A les xarxes socials, qualsevol descuit es paga, però encara més si la intenció era mentir, per molt piadosa que aspirés a ser la mentida.

L’efecte Streisand ja existia abans que l’actriu fiqués la pota intentant protegir la seva intimitat a cop de denúncia –només cal recordar l’efecte bumerang de les difamacions de William Randolph Hearst a Orson Welles per Ciutadà Kane, que van donar peu a què tothom identifiqués el personatge protagonista de la pel·lícula amb el magnat de la premsa–, però, amb l’expansió d’internet i el potencial de la intel·ligència artificial per “crear” realitats inexistents, cal anar molt en compte a no confondre la tasca d’informador amb la de còmplice de manipulació de la veritat.

Si fa 30 anys els paparazzi que van enxampar el rei Joan Carles prenent el sol despullat a la terrassa del seu iot Fortuna no van aconseguir que cap mitjà espanyol els comprés les fotos per publicar-les, ara segurament no tardarien ni 24 hores a aparèixer en alguna revista, portal o programa de TV i, per descomptat, a les xarxes socials. Llavors ningú s’atrevia a provocar la monarquia per molt rendiment econòmic que li pogués treure a la difusió d’aquelles fotos que mostraven “les joies més amagades de la corona espanyola”, segons ho descrivia la revista italiana Novella 2000, que sí que va acabar publicant-les cinc anys després. De fet, sembla que el rei va arribar a dir: “Qui tingui valor, que les publiqui”, que en llenguatge de plebeu brivall de polígon vindria a ser “no hay huevos”.

La gran diferència és que actualment les xarxes no només tenen molta fam de notícies escabroses, sinó que també són les pròpies xarxes les principals repartidores de ranxo morbós i això converteix el clickbait en una arma molt temptadora per als mitjans que volen ser referents, encara que sigui a costa d’anar extraviant el rigor periodístic, perquè, si tardes molt a disparar, no surts a la foto. És a dir, contrastar la informació està bé, però la carrera per la immediatesa comporta que per a alguns sigui millor demanar perdó que permís.

En aquest nou mite de la caverna, en el qual moltes imatges projectades són falses i fins i tot la llum del sol, a més d’encegadora, pot esdevenir artificial, els mitjans de comunicació seriosos tenen l’oportunitat i el deure de ser una guia fiable per il·luminar el camí cap a la informació veraç. Rebaixar-se a jugar la lliga de les xarxes socials és lícit, però contraproduent si es vol aspirar a seguir competint a la Lliga de Campions de la credibilitat.