D’un temps cap aquí han fet fortuna una sèrie d’idees al voltant de la crisi dels mitjans de comunicació. Una crisi que esdevé econòmica però té l’origen en una crisi de connexió amb la població, i que potser tampoc és novetat si s’observen bé les xifres. Els mitjans gratuïts (la televisió i la ràdio de sempre, ara les xarxes socials i serveis de vídeo) mantenen un volum d’usuaris gens menyspreable i es reparteixen el temps i l’atenció que destinem a informar-nos i entretenir-nos.
La que queda despenjada és la premsa de pagament. Però abans d’internet tampoc assolia el volum d’usuaris dels mitjans gratuïts (excepte la premsa groga, on n’hi havia). I part de les vendes es devien al conjunt d’utilitats que proporcionava sense rivals: informació d’actualitat (periodística), entreteniment (periodístic), passatemps, informació de serveis (cartellera d’espectacles, programació de televisió, farmàcies de guàrdia, de finances, borsa, canvi de monedes, etc.) i la publicitat que li permetia pagar bona part del cost de tota la resta, amb anuncis de gran circuit i marques, però sobretot amb pàgines i pàgines de petits anuncis de gran utilitat pública: immobiliaris, de feina, de compravenda, etc.
La premsa en paper era el protointernet. S’ocupava de satisfer necessitats múltiples de la gent. No només de donar notícies. Per això, trobo ingenu pensar que la gent estarà disposada a pagar per un servei únicament informatiu. Millor furgar en les dades dels múltiples estudis sobre el tema i buscar arguments que expliquin què està passant. A continuació, algunes de les coses que he après amb les enquestes recents del CEO català, del CIS espanyol i del Digital News Report (DNR espanyol i global).
Creix l’evitació de notícies, realment? Sí, creix una mica, però s’usa també (sobretot?) d’argument explicatiu i de consol davant la pèrdua de protagonisme de les empreses periodístiques en la intermediació ciutadania-actualitat. Dues terceres parts de la població diuen a les enquestes que se senten molt/força informades (CIS), i que usen molt els mitjans (CEO), però ho fan sobretot gratuïtament a través de la televisió i els serveis digitals (CEO, CIS, DNR). I amb això coincideixen amb els mesuradors d’audiència, com l’EGM.
“Creix l’evitació de notícies? Sí, creix una mica, però s’usa també (sobretot?) d’argument explicatiu i de consol davant la pèrdua de protagonisme de les empreses periodístiques en la intermediació ciutadania-actualitat”
El DNR de 2025 deixa clar que allò que no vol la població és pagar per les notícies: a Espanya el 10% diu que ha pagat, la xifra més baixa des de 2023 (13%), molt semblant a la dels països de l’entorn. Algú dirà que als països nòrdics la xifra s’acosta al 40% de subscriptors, però no podem amagar que en bona part paguen pels mitjans locals, amb una llarga tradició de contribució a la comunitat, i insubstituïbles. Aquesta és la qüestió.
L’estudi també deixa clar que baixa el nombre de persones que usen múltiples fonts informatives. En el cas espanyol, el 81% de la població internauta afirmava usar habitualment més de cinc fonts informatives l’any 2016. L’estudi de 2025 redueix la xifra al 49%. És a dir, amb la gran quantitat de mitjans que formen l’ecosistema informatiu, la meitat de la població pot comptar amb els dits d’una mà les fonts del seu consum informatiu.
A més, resulta que una part important de la societat opta per accedir a la informació per mitjà de xarxes socials i buscadors, i recordo haver esmentat que se sent molt o prou informada del que succeeix al món. Sobretot els joves (fins a 45 anys?), ja que els més grans són més fidels a les marques periodístiques de tota la vida o les natives digitals per accedir a la informació (periodística).
“Baixa el nombre de persones que usen múltiples fonts informatives. El 81% dels internautes espanyols afirmava usar habitualment més de cinc fonts informatives l’any 2016. L’estudi de 2025 redueix la xifra al 49%”
Els joves són més propensos a acceptar fonts no periodístiques. Però la suma de tots aquests punts du a pensar que la informació és concebuda com una commodity amb la qual no compta el proveïdor. Excepte per a la minoria que segueix marques periodístiques fidelment i les persones que s’informen amb diverses marques. I excepte per al nombre (creixent?) de joves i no tan joves que han optat per seguir personatges a través de xarxes i serveis de vídeo com a relleu dels mitjans tradicionals.
Tots els estudis coincideixen a establir l’accés via xarxes com el gran rival actual de la televisió, però l’enquesta del CIS (15.000 persones preguntades) aporta una altra dada: les persones amb afinitat política amb Vox són les que usen menys la televisió, la ràdio i la premsa per informar-se, i les que més segueixen les xarxes socials. També passa, però amb unes xifres menys espectaculars, entre els pròxims a les forces polítiques més esquerranes. Significatiu.
En definitiva, tinc dubtes sobre el fenomen de la fatiga informativa i l’evitació de notícies. Potser tot plegat és una desafecció mediàtica paral·lela a la desafecció política que caldria estudiar. I tinc dubtes que es pugui resoldre amb “educació mediàtica”. Educarem la joventut/la gent per fer-los valorar la importància dels mitjans com a intermediaris socials o per intentar mantenir un model econòmic de gestió del periodisme?
Joan Maria Corbella, professor del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra i consultor.
Article publicat al número d’estiu-tardor 2025 de la revista Comunicació 21.
