Com si fos una mena de grip político-mediàtica que es va manifestant periòdicament, TV3 ha tornat a ser objecte d’un nou episodi d’atac, en un pim-pam-pum que no és pas nou. Ara, però, algú s’ha empescat una despectiva denominació: Fox3, fent una molt malintencionada comparació amb la cadena nord-americana que ha esdevingut el principal puntal mediàtic del trumpisme. Gens casualment, gens, això ha coincidit amb la reclamació del cessament del cap d’informatius de la casa, David Bassa. Si aquesta vol estar fonamentada en una manca de pluralisme dels espais informatius de TV3, principalment els seus Telenotícies, l’argument és incontestablement insostenible. Només cal fer un breu repàs als periòdics informes del CAC –i també als específics sobre períodes electorals, o les enquestes sobre pluralisme– per constatar que aquesta televisió se situa clarament i permanentment per davant de la resta en aquest àmbit. Per tant, la raó deu ser una altra.

En una altra direcció ens trobem, de fa temps, uns comentaris sobreescalfats a les xarxes socials, especialment a Twitter, que qüestionen agrament determinats continguts de TV3. Uns continguts o enfocaments que van des de determinats tractaments informatius a persones que es conviden a programes o entrevistes, que demostrarien una suposada deriva “espanyolista” de la casa. Aquests sectors han trobat oportú rebatejar la televisió com a TÑ3.

TV pública i nacional

Cadascun d’aquests posicionaments oblida o, millor dit, pretén oblidar un dels dos trets definitoris de TV3 i de Catalunya Ràdio. A aquests darrers cal recordar, i ja és ben trist haver-ho de fer en ple 2021, que els mitjans de comunicació de la CCMA són mitjans públics; mitjans que han d’exercir, amb convenciment, un exquisit pluralisme en la seva oferta informativa i d’actualitat. Que això significa, per exemple, entrevistar un personatge que blanqueja franquismes i monarquies corruptes? Doncs sí, si es considera interessant periodísticament. Fi del debat.

Una televisió i ràdio públiques mostren i han de mostrar el ventall de realitats socials, polítiques i de tota mena que hi ha a la seva societat. Això no treu, ans al contrari, que sigui una mirada compromesa amb determinats valors compartits i a compartir. Ara hi entrarem.

Sobre el primer posicionament, convé recordar que TV3 és tant una televisió pública –com ho són moltes altres dins i fora d’Europa– com la televisió pública d’un país i, juntament amb IB3 i À Punt, una televisió en català; no tan sols “preferentment” en català. Una televisió nacional al servei –també i molt especialment– de la seva llengua. També és cansat haver-ho de recordar encara. Però quan la visió d’algú sobre el propi país és provinciana, eixorcament sucursalitzada, toca recordar-los-hi cada cop que calgui.

I si la mentalitat és provinciana no pots demanar-li que qüestioni, ni per casualitat, la resta de televisions que ens arriben a casa, un cop descomptats els canals de proximitat. Amb l’excepció de la programació en desconnexió de TVE Catalunya, ens trobem amb una oferta monolingüística, monocultural i mononacional, i, cal afegir, informativament cada cop més madrilenyocèntrica. Que aquesta oferta monocolor provingui de mitjans que depenen de concessions públiques d’un Estat que hauria de promoure el seu pluralisme, i no passi res, diu molt. Aquesta crònica i gravíssima contradicció ho diu gairebé tot.

És aquesta mentalitat provinciana que critica que TV3 hagi trigat tant de temps en fer un reportatge sobre les presumptes activitats il·lícites de la família Pujol –per cert, magnífic el 30 Minuts– però no diu res a situacions tan greus com que només Euskal Telebista i TV3 hagin emès reportatges sobre els casos de corrupció de la monarquia espanyola, mentre la resta mantinguin un eixordador silenci… O que TVE tingui a la graella programes lleponament propagandístics com Audiencia abierta, o encara passegi els membres de la família Franco pel seus espais de crònica rosa amb tota normalitat.

On és el problema?

Si parlem de TV3, hem de parlar en plural, perquè són diversos els problemes. Tot i que n’hem parlat en anteriors articles, recupero algunes idees sobre com TV3 pot arribar a més persones.
Malgrat els intents de buscar tres peus al gat als informatius, com ja hem apuntat abans, no és aquí on cal mirar. Cal fer-ho en la manca de recursos per tenir una oferta continuada i molt competitiva a la graella de sèries de ficció –així, en plural: sèries. Que Merlí hagi acabat en mans de Movistar+ és un exemple del que no ens hauria d’haver passat mai. Que gràcies als acords CCMA amb el Departament de Cultura hi hagi uns diners per a noves produccions de ficció és ben positiu, però no és ni de bon tros la solució. Aquesta passa per incrementar i molt els recursos destinats a l’oferta d’entreteniment, sèries i altres continguts no informatius durant tota la temporada. Totes les temporades. I quan parlem de servei públic, cal anar decididament més enllà dels canals de la TDT si volem connectar amb els públics més joves, i volem garantir-los una àmplia i atractiva oferta audiovisual en català.

Salvador Alsius afirma al final del seu llibre Com TV3 no hi hav(via) res que “per conservar i potenciar l’audiovisual català continua sent necessari (…) una energia obstinada pel part del Govern i superlativa creativitat per part de la gent del sector”. Com la cosa passarà i molt pel primer factor, més d’un pot pensar que el que es busca amb aquesta darrera ‘grip’ és precisament posar-hi pals a les rodes; crear un clima hostil al que hauria de ser un urgent procés ferm, però seré, de rellançament de la CCMA i dels seus mitjans. Un procés que reclama consensos, poc soroll i molta efectivitat.

Per cert, recuperant el fil sobre els espais informatius: moltes felicitats a l’InfoK per aquest 20è aniversari. Un exemple de manual de servei públic audiovisual adreçat als més menuts. Un programa tant merescudament guardonat com injustament criticat pel seu compromís amb els valors del periodisme: rigor i compromís amb la societat. Certament, són valors que molesten a alguns. Alguns que ens pretenen contagiar amb les seves ‘grips’ ideològiques. Cuidem-nos-en!

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.