Diuen que de vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Però sovint passa a l’inrevés, que el bosc no ens permet veure els arbres. Ens embranquem en lluites quixotesques i ens enceguem de tal manera que no veiem que el veritable enemic no és el molí de vent, sinó els nostres suposats aliats.

Al llarg dels darrers mesos i setmanes, des de PROA estem picant pedra de valent amb el que potser és l’únic i veritable objectiu programàtic de la meva presidència: que totes les nostres empreses associades puguin treballar més i millor. Cada reunió, cada trobada, cada compareixença han tingut aquest comú denominador. La meva fortalesa me la donen els nostres associats, i saber que els represento em permet mantenir un diàleg directe, sincer i equilibrat amb ministres, consellers i altres representants del poble. No és el Jordi qui parla, és PROA qui s’hi adreça.

L’exemple més clar d’aquesta feina és la llei de l’audiovisual (LGCA). Ens hi hem deixat la pell per mirar que es reformuli un articulat que no és bo per a nosaltres. Ens han rebut a Moncloa, a Economia, a Cultura i al Congrés. La llei és ara en tràmit parlamentari i seguirem lluitant fins al final per mirar de convèncer els partits polítics que l’actual redactat de la norma és un menyspreu per a les productores del nostre país.

Recupero, però, el discurs inicial. Mentre batallàvem a les Espanyes (el bosc), a casa nostra (els arbres), de mica en mica, s’han anat consolidant unes realitats molt nocives, nefastes i mortals per a alguns dels nostres associats. Parlo de tots aquells companys que es dediquen al documental, una de les formes de creació audiovisual més potents, més arrelades a casa nostra i amb més projecció internacional, tant de sector com de país.

El documental està morint perquè se l’està deixant morir. Més encara, l’estan occint. La que hauria de ser la principal finestra d’exposició i motor de finançament, Televisió de Catalunya, no ha fet més que retallar, any rere any, la inversió en un gènere de qualitat que dona feina a milers de persones com és el documental. Les xifres fan feredat: TV3 ha passat en 10 anys d’invertir 1,3 milions d’euros a invertir-hi només 145.000 euros.

Vergonya, cavallers, vergonya!

Ho hem denunciat abastament, i hem arrencat un compromís per part dels encara responsables de TV3 que s’ho miraran. S’agraeix el gest. Però el gestos no paguen nòmines. Calen fets. I per això també ens hem adreçat al Govern. Hem exposat directament als nostres pròcers quina és la situació i de moment no han fet res. Ho reitero: esteu matant el documental, i des de PROA no ho permetrem. Tot explota pel cap o per la pota.

Jordi B. Oliva, productor d’Imagic TV i president de PROA.

Article publicat a Infoproa, el butlletí de PROA.