En una entrevista a La Revue des Médias (de l’Institut National de l’Audiovisuel), Jean-Marie Charon, sociòleg francès dels mitjans de comunicació, parla sobre premsa i digital, en el que ell en diu “la invenció d’un nou ecosistema”.
En l’article, Charon descriu la mort d’un vell model econòmic, la transformació total de la professió del periodista, la competència de jugadors que no formen part del món mediàtic. A la pregunta si el digital per a la premsa és una evolució o una revolució, el sociòleg opina que el terme correcte és “reinvenció”. Tant si es tracta, efectivament, del model econòmic, com de la relació amb el seu públic, estem davant de dades completament noves.
Pel que fa al model econòmic, recorda que “és cert que no és la primera vegada que la premsa s’enfronta a l’arribada d’un nou mitjà, però això és més que un nou mitjà, és alhora un sistema de comunicació i activitats diverses que molt aviat van tenir un impacte directe en el seu model i, finalment, en els seus recursos”. Charon creu que és realment molt important el descens dels ingressos vinculats als lectors, en la mesura que internet aporta el model de lliure accés i, en particular –i per això en diu “reinvenció”–, “perquè farà una distinció irremeiable en la informació, entre allò que es qualificarà d’una mica banal i purament factual, per a la qual la ciutadania considerarà que pretén ser gratuïta, i només és informació de valor afegit que encara pot ser pagada per la ciutadania, sigui en paper o en digital, però això suposa una inversió editorial”.
Un altre element que òbviament entra en joc a la conversa entre la periodista Pia Roussel i el sociòleg Jean-Marie Charon és la davallada de la publicitat comercial, en relació amb el fet que internet aporta nous actors que són els intermediaris que s’han qualificat més com a “infomediaris”. Charon explica que “aquests intermediaris tenen la capacitat d’aconseguir audiències molt més grans que les dels mateixos mitjans, per tant desqualificar-los pel que fa als mitjans publicitaris prioritaris: quan estàs com avui amb un Google que fa tres vegades més audiència que el millor titular del diari, evidentment el titular de la premsa escrita només pot esperar tenir unes molletes”. I afegeix més endavant: “Sobretot, (aquests) infomediaris tenen des del primer moment, i això forma part de la seva feina i de les seves competències bàsiques, una capacitat de tractament de dades d’usos, el que ara s’anomena ‘dades’, que permet adreçar-se als anunciants, no vendre espais en general, però sí vendre rutes qualificades, ja que els mitjans de comunicació han trigat molt a conèixer i entendre l’interès d’aquestes dades, i s’han quedat enrere i no és segur que s’aconsegueixin en la mesura que aquests grans operadors com Google o Facebook, Twitter, etc. tenen enormes mitjans de desenvolupament”.
La llarga conversa entre periodista i sociòleg planeja sobre crisis, models, emprenedoria… Es parla, doncs, del futur i aquí coincideixo totalment amb Charon: “Crec que en la nostra societat que s’ha fet molta difusió, els mitjans de comunicació han estat portats a ocupar un munt de papers que abans no jugaven, ja sigui en la vida pràctica, d’ajuda a les accions quotidianes, el que sigui, o també en la sociabilitat, permetent a la gent interactuar entre ells”. D’acord, així, òbviament, avui potser és més digital que impresa, però em sembla que una vegada identificades –encara que sigui una mica– aquestes diferents funcions, crec que els estudiosos del mitjà ens hauríem de preguntar com podem –o seguim– ajudant en nom d’aquest paper social que tenen els mitjans de comunicació? Potser en aquest moment haurem de calmar un cert nombre de lobbys que ens poden respondre: “No, només compta el debat d’idees, o aquestes són les bones idees”. Aquí podem xutar la pilota cap a l’Estat i dir, com Charon: “Sí, l’Estat té un paper a jugar perquè la lectura és un tema preferent avui”, o bé direm que l’accés al coneixement és un problema, però també hi ha un cert nombre d’elements de la pràctica de la vida que també ho són. Aquí Charon rebla admirablement: “Sobretot, crec que no podem separar aquesta reflexió de què és el lector, i mirar molt concretament a qui estem ajudant en termes de lectors quan ajudem una forma de premsa o una altra”.
Finalment, el sociòleg francès s’inclina a mirar endavant després de parlar de digital, ajudes, estatuts… per arribar a fer-se una pregunta clau: pot reinventar-se la premsa? Pregunta a la qual respon Andreu Casero Ripollés. director del Departament de Ciències de la Comunicació de la Universitat Jaume I de Castelló, a la revista The Economy Journal: “El futur del sector és en clau emprenedora”.
L’escenari actual de crisi i canvi ha impulsat la idea de l’emprenedoria com una via per desenvolupar nous models de negoci mediàtics que es puguin potenciar amb la formació universitària. Els resultats de diferents estudis mostren els efectes positius d’aquesta formació en l’emprenedoria tant en general com en aspectes específics dels projectes com l’organització, el pla/model d’empresa, el màrqueting, la innovació, els aspectes socials i la qualitat de vida. També podem trobar afortunadament diferents patrons entre els efectes de la formació universitària sobre les noves iniciatives i els projectes avançats. Referent a això, la formació que s’imparteix a bona part de les facultats de periodisme catalanes es dona suport a la creació de noves empreses i al desenvolupament de les existents. Estic convençut que les propostes de millora de la formació i les limitacions a l’emprenedoria han posat de manifest la importància de dotar aquest tipus d’ensenyament d’un enfocament més pràctic, actualitzat i interconnectat amb el món empresarial i universitari, fita aconseguida, per cert, ben recentment.
Tornant al professor Casero Ripollés, un estudiós dels mitjans i enamorat de la premsa de proximitat, llegim en el seu treball: “Una de les principals tendències que estan determinant cap a on va, actualment, el periodisme té a veure amb l’aparició creixent de mitjans de comunicació impulsats per professionals del sector. Es tracta d’una manifestació que ha rebut la denominació de periodisme emprenedor o mitjans de periodistes, i que consisteix en el fet que el mateix periodista, a més d’elaborar els continguts informatius, ostenta la propietat del mitjà i, per tant, la responsabilitat empresarial . Un fenomen que pot obrir nous horitzons de futur per al sector”.
En l’era del periodisme en línia, els professionals dels mitjans digitals estan construint la seva carrera utilitzant tecnologies de baix cost per crear plataformes de notícies úniques i conrear lectors diversos.
Casero Ripollés ens recorda que “la generalització de les tecnologies digitals, entre les quals sobresurten internet i la web 2.0, afavoreixen l’emergència de nous mitjans impulsats pels mateixos professionals. Aquestes plataformes tecnològiques estan reduint barreres d’entrada al sector. Gràcies a elles, la inversió en equipaments per a l’elaboració de la informació periodística s’ha reduït notablement i, a més, s’ha configurat com a canal de difusió de notícies accessible i obert. Un escenari que ha propiciat que molts periodistes facin el pas de crear els seus propis mitjans, majoritàriament a l’entorn digital. Deixen, així, el paper d’assalariat i assumeixen la propietat dels mitjans, posant en qüestió el model industrial que ha estat hegemònic al sector durant gran part del segle XX i que ha arribat fins als nostres dies”.
En realitat, i mirant a través dels prismes de Charon i Casero Ripollés, hem de convenir que, darrere la crisi de la premsa en paper, apareix l’emprenedoria i des d’aquesta es catapulta cap a la recerca de nous referents, provocant debat, ampli i a vegades agre.
Els debats ètics que tenen lloc al voltant del periodisme emprenedor estan, entenc jo, molt lluny de la revolució anunciada: a través de l’assessorament directiu, es tracta més aviat d’un recordatori dels principis d’una pràctica ètica del periodisme, tal com ja s’ensenya a l’Amèrica del Nord. Suggeriments generals fets per blocaires i figures destacades del periodisme emprenedor poden semblar allunyats de les realitats quotidianes que viuen els periodistes i de les qüestions concretes a les quals s’enfronten els que han escollit el camí de l’emprenedoria.
De manera més general, encara hem de veure com evolucionen les pràctiques: el periodisme emprenedor en la seva versió a internet és encara jove i fa referència a un conjunt d’habilitats especialment variades. La recerca sobre aquest tema segueix sent escassa: encara no està clar com funcionen aquestes empreses, els models de negoci que s’han escollit o les formes de periodisme que practiquen. Un perfil modest, però ferm i amb futur, el podem trobar ara mateix en un bon nombre de mitjans de proximitat. Tot i que, segurament per falta de recursos, de manera embrionària.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
