Pocs qüestionen l’encert de la màxima que diu que la premsa és el quart poder. De proves, ens en sobren, per demostrar la influència i el pes dels mitjans de comunicació, que han estat capaços de posar i treure caps d’Estat, de descobrir secrets amagats i de provocar els més diversos corrents d’opinió. Però avui, per molt greu que em sàpiga, m’atreveixo a dir que les coses estan canviant. I, com tot en el context actual, a pitjor.

De la mateixa manera que fa molts anys el pastor David va trobar la solució per batre el gegant Goliat i passejar-se amb el seu cap a la mà, els poders executiu i legislatiu han trobat un antídot per aturar la pressió i la influència de la premsa. Un antídot basat en dues fórmules: el qüestionament i l’aïllament. I funciona.

El qüestionament ataca directament, al moll de l’os, la credibilitat de les exclusives periodístiques més punyents, fins al punt que les més evidents no es poden escapar dels seus efectes. El darrer exemple: l’exclusiva d’El País dels (presumptes) apunts comptables de l’extresorer del Partit Popular. Per què jo hi poso “presumptes” entre parèntesi? Perquè, per molt evident que em pugui semblar el que llegeixo i el que veig, fins que un jutge no ho digui, res del que llegeixo i veig pot ser considerat cert, veritable, real, culpable. I en això es basa la fórmula del qüestionament.

Governs i parlaments ho han après. Tot és qüestionable, res és cert ni demostrable, per molt evident que sembli, fins que un jutge es pronunciï. I com que aquests (o els mecanismes que tenen al darrere) triguen tant, qui dia passa any empeny. Tot es dilueix, tot es calma, tot s’apaga…, donant temps a treballar a l’ombra. El dolent és el mitjà que llança l’exclusiva, no els subjectes descoberts per la mateixa, de manera que els “presumptes” passen de culpables a víctimes. I també aquells que els tenen sota el seu paraigua.

L’aïllament té també efectes inqüestionables. Es basa en aïllar el governant dels periodistes, de manera que el primer no només pugui lliurar-se de respondre les preguntes de la premsa, sinó que, a més a més, es beneficiï de l’interès informatiu d’aquesta. Exemple recent: la compareixença del president del Govern espanyol, en tant que president del PP, tres dies després de la publicació de la notícia esmentada per part d’El País.

El que havia de ser una roda de premsa es va convertir en una compareixença per circuit tancat de televisió, envoltat pels companys i companyes del comitè executiu que, en acabar, es van aixecar per ovacionar el líder. Al més pur estil Politburó rus, Partit Comunista Xinès o Partit Com Caram Es Digui de Corea del Nord. El líder sap que, sense haver de contestar preguntes incòmodes, pot dir el que vulgui, que tindrà el ressò esperat. Per exemple, que ensenyarà les declaracions de la renda per demostrar que no ha cobrat en negre. Qualsevol periodista li hauria dit que a les declaracions de la renda no hi surten els sobres. Però, com que no n’hi havia cap, de periodista, al seu voltant, no va caler matisar ni aclarir.

Ah, la premsa… Afeblida, encerclada, qüestionada. Caldrà trobar l’antídot contra l’antídot perquè, com David a Goliat, algú li ha tirat una pedra al cap que l’ha fet caure a terra. Cal imperativament que David no culmini la gesta tallant-li el cap amb la seva pròpia espasa. Esperem-ho.

Josep Adolf Estrader. Director de la Casa de la Ràdio i la Televisió, Bordeus.