El protocol del tron del Crisantem és tan estricte que els equips de presidència de la Generalitat i l’ambaixador espanyol a Tòquio han de repassar un altre cop el procediment: la reverència és molt formal i s’ha d’inclinar el cos 45 graus des de la cintura, amb el saikeirei no s’improvisa. L’espera es fa llarga i el president Pujol, massa inquiet, s’impacienta. Però els temps entre els pavellons mil·lenaris i els deliciosos jardins del Kōkyo suposen un concepte aliè a les presses. La quietud s’imposa i l’espera necessària acaba. És el maig de l’any 1990 i les inversions japoneses són tan significatives a Catalunya que a Palau es queden atordits quan la casa imperial nipona accepta una recepció d’un president autonòmic amb l’emperador Akihito.
Que el sobirà celestial tingués una estatura física similar a la de Pujol va ajudar en la sintonia personal. Els nipons no estaven habituats a rebre dirigents d’Occident tan menuts. No era la primera vegada que es veien i es tornarien a trobar. Anys més tard i fidel al seu estil, en una recepció amb el primer ministre Obuchi, el president Pujol observa la comitiva d’informadors i deixar anar: “Qui és el nostre?” El càmera de TV3, avergonyit, aixeca la mà i el president l’etziba: “Ah, ets tu! Escolta, fes-me sortir bé que és una entrevista molt important”.
El terme photo-opportunity amb mandataris de classe triple A el va establir la mateixa Casa Blanca quan Pujol, obsessionat en els seus viatges internacionals, va aconseguir ser rebut pel president Georg Bush pare (en essència, el poder nord-americà) al febrer del 1990. Van ser sis minuts al despatx oval, aprofitats per Palau com si fos un cabal de petroli en un ranxo del Texas profund…
Organitzar una trobada al més alt nivell és un treball d’orfebreria. Si es tracta d’una recepció oficial implica una munió de contactes i mesos o anys de gestions minucioses. I si és en el marc d’una trobada internacional de dirigents, els cops de colze per obtenir una escletxa es compliquen. En qualsevol cas, al darrere sempre hi ha una exhaustiva feina dels equips per aconseguir una trobada amb un elefant blanc. La rendibilitat és evident en la imatge política de qualsevol dirigent que vulgui deixar empremta. Tothom recorda la cèlebre frase rajoyana: “Yo me ocupo de Soria, no de Siria”.
Els viatges pioners de l’omnipresent Jordi Pujol contrasten amb els del president Salvador Illa, que en absolut renuncia a l’agenda internacional, però amb un perfil personal més baix i sempre supeditat a prioritzar els anuncis socials o econòmics. És el cas recent amb el rei britànic Carles III, una sola foto i cap anècdota a explicar més enllà del missatge que transmet al monarca britànic: el compromís de Catalunya amb la lluita contra el canvi climàtic, la transició ecològica i les energies renovables. Del que li va dir Carles III a Illa no ha transcendit res, ja se sap que el monarca és un gran escoltador i el president un home discret.
Anem cap al 2026 i algunes coses van canviar de forma irrevocable quan van començar a desaparèixer les corbates del coll de molts polítics: les maneres i les formes van decreixent temperades amb un nivell de proximitat coetani amb els temps que vivim i que inocula a tothom que vol sobreviure en l’agenda mediàtica. Proximitat de nou, la paraula màgica per tot.
Una anècdota final: després dels sis minuts de Pujol amb el Bush pare va transcendir que la trobada no figurava en el calendari públic de les activitats de la Casa Blanca.
David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.
‘Una pregunta incòmoda’, David Centol
