En pocs dies han passat tres fets rellevants –i positius– que demostren de nou que l’equació qualitat + servei públic té un molt important i positiu impacte social. Aquesta mateixa setmana, iCat ha estat protagonista en diversos actes amb motiu del retorn, ara fa sis mesos, de les seves emissions a l’FM després de cinc anys fora del dial. Juntament amb el merescut Premi Enderrock a l’esdeveniment musical de l’any, dimarts el Servei de Desenvolupament Empresarial de la Generalitat organitzava una trobada que, amb el títol iCat, una ràdio per promoure el consum musical i cultural, aplegà creadors i programadors del sector, els quals mantingueren un intens contacte amb els diversos responsables dels magazins i programes temàtics. Una sala d’actes del Museu Colet que comptà amb una nombrosa assistència, fet que testimonia l’interès del món de la cultura en la tasca de difusió i prescripció que es fa des de l’emissora.
Pot semblar una broma, però etiquetar un programa de ràdio o televisió de cultural i imaginar-se que molta gent en fugirà, és una imatge ben gràfica, per molt exagerada que pugui semblar, del que sovint passa. iCat, però, expressa una altra realitat: que es pot parlar de cultura, de forma rigorosa però també entretinguda –bàsic!– i fins i tot divertida, i llavors la fórmula pot funcionar bé o molt bé a nivell d’audiència. És més, tot fa pensar que la variada oferta de continguts i formats de programes de l’emissora és un autèntic laboratori per a futures propostes de la CCMA… tot esperant que el 33 torni a ser un canal sencer un dia d’aquests.
Segona. Diumenge passat, la ciutadania suïssa donava el seu suport en referèndum –sí, en referèndum– a la continuïtat del cànon per al finançament dels seus mitjans públics, amb un resultat contundent que va superar les previsions de les enquestes. I no parlem pas d’una quantitat menor: cada llar helvètica paga anualment uns 385 euros. Era el primer cop que un país europeu votava sobre el model de finançament de la seva ràdio i televisió públiques, i el resultat tan àmpliament favorable demostra el reconeixement, aprovació i identificació dels suïssos amb la SRG SSR. I això després d’un intens debat ciutadà, on els defensors del manteniment del cànon van desplegar una intensa campanya Non à No Billag, amb un molt bon articulat argumentari que la resta de mitjans públics europeus farien bé de prendre’n nota. Ah! Per cert, el pressupost anual de la SRG SSR és de més de 1.400 milions euros per a una població molt poc superior a la catalana. Si en fem comparacions, plorarem.
Tercera. Dos programes de la CCMA han estat seleccionats per a la propera edició de la trobada mundial dels continguts de les televisions públiques, l’Input, que se celebrarà a Brooklyn ben aviat: l’especial de l’InfoK sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils i el documental Jo també vull sexe! de Sense ficció. Un reconeixement a la cura amb la qual els professionals dels nostres mitjans nacionals saben tractar temes difícils com els dels dos programes seleccionats i que, en el cas del multipremiat InfoK, hauria de servir de motiu afegit per plantejar-se seriosament la necessitat de reforçar pressupostàriament el canal Super3. Un “deure” més per als futurs responsables de la CCMA, directament vinculat a què aconsegueixin nous fons per mantenir la competitivitat de TV3 i Catalunya Ràdio, cosa malauradament molt urgent, com bé sabem.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
