No em direu que no és un tema suggerent. De què conversen els periodistes espanyols a Twitter és el títol de la tesi doctoral del periodista i avui doctor Gabriel Jaraba Molina, tesi dirigida pel doctor Santiago Tejedor Calvo, tots dos admirats professionals amb qui he tingut contactes d’enorme interès professional. El treball de Jaraba és, com escriu ell mateix, “un estudi de continguts i tendències a la tuiteresfera espanyola”.

L’autor fa públic que, entre les aportacions d’aquest treball seu, el lector podrà comprovar com “hem enfocat l’aplicació dels mètodes tradicionals de recerca en comunicació a les noves realitats digitals de les xarxes socials d’internet. Podrà veure resumit el tuiteig de dues mostres d’alguns dels periodistes més coneguts d’Espanya i trobarà, en el marc teòric, el context social adequat on situar el fenomen d’aquestes xarxes”.

La tesi estudia quin tipus de contingut emeten els periodistes a Twitter per establir si la vinculació dels professionals amb els mitjans convencionals o amb els cibermitjans influeix en l’orientació temàtica de la seva activitat a Twitter. Jaraba ens explica que ha treballat amb tres mostres (portades de cinc diaris de referència a Espanya, deu comptes de Twitter de periodistes de mitjans de comunicació tradicionals i deu comptes de ciberperiodistes) i no se n’amaga de confessar que ha dedicat més de dos anys a la investigació, en el decurs dels quals ha analitzat 3.500 piulades a partir d’un sistema de classificació d’unitats de registre conformat per 35 categories temàtiques.

Jaraba remou les seves fonts i se n’adona que el tema de la seva tesi es mou, entre altres aspectes, en la política nacional i internacional, que descobreix com el gran tema de Twitter, amb una preocupació creixent pel terrorisme gihadista i els assumptes del context iberoamericà per sobre de l’europeu. El treball de Gabriel Jaraba també adverteix de l’existència de certes bretxes temàtiques sobre societat, cultura, art o ciència. Curiosament, bussejant entre els tuits, l’autor detecta una tendència creixent de l’ús de la plataforma amb finalitats d’autopromoció per part dels periodistes.

Analitzant el festeig dels professionals amb la política, ens diu que “tant els periodistes de mitjans com els digitals centren prioritàriament la seva atenció en la política, nacional i internacional. Els segons ho fan una mica més fins i tot que els primers”.

Quant a la tendència general de predomini de la política en les dues mostres de periodistes, aquesta ens apareix accentuada quan “s’observa amb detall la política espanyola, en un contrast molt desequilibrat amb les altres categories polítiques”. Tot parlant sobre els tuits de temes polítics, Jaraba descobreix que es dona en quantitats molt destacades “per sobre dels altres assumptes i es produeix regularment al llarg de tot el període de seguiment de la mostra”. I davant el cas d’una jornada electoral? Els periodistes digitals “tuitegen sobre política més que els de mitjans, ja que s’entesten a informar els seus lectors amb més freqüència del desenvolupament dels esdeveniments, especialment de la publicació dels resultats electorals”.

La tesi del professor Jaraba analitza i desossa la informació i l’opinió. En general, ens diu que “el contingut d’informació i opinió polítiques segueix un discurs i uns centres d’interès summament idèntics als que es fan servir al panorama mediàtic espanyol. Les piulades sobre política espanyola estan orientades a l’opinió i fins i tot a la polèmica, amb un tractament de vegades agressiu de l’actualitat política i amb una forta personalització de l’argumentació d’aquestes qüestions”. I en aquest punt es produeix un lament: “Costa trobar a les piulades de les dues mostres algun discurs informatiu i opinatiu respecte a la política que es desmarqui de l’establert en el panorama mediàtic general espanyol”. És a dir, segons l’autor, no es produeix “una diferenciació de tendències entre la mostra de periodistes de mitjans i la de periodistes digitals respecte al seu tuit sobre assumptes polítics, sinó que apareixen, excepte petits matisos quantitatius, molt homogeneïtzats”.

Quan el periodista i professor obre la finestra internacional, ens diu clarament que els periodistes digitals esmenten pocs noms de figures internacionals, i els que sí que apareixen citats “estan directament vinculats a processos i focus d’intensa crisi d’abast internacional. A banda d’Europa, Amèrica del Sud, els punts de crisi internacionals i en molt menor mesura Estats Units, les mencions de personatges d’abast internacional no arriben ni a la totalitat ni a la complexitat dels assumptes globals”.

En els seus tuits, els periodistes d’informació internacional es veu clarament que “l’interès pels conflictes internacionals arriba a superposar-se gairebé íntegrament a l’interès pels assumptes internacionals en general, amb l’excepció dels assumptes hispanoamericans en la mostra de periodistes de mitjans”. En la seva anàlisi, descobreix que hi predomina l’atenció “als punts més calents de l’actualitat, especialment –com he dit abans– els atemptats gihadistes, i s’allunya d’altres assumptes relatius a relacions internacionals o altres processos polítics interns dels països estrangers, amb excepció del ‘tir per elevació’ llatinoamericà absent dels periodistes digitals”.

La investigació descobreix que “l’actualitat relativa a relacions internacionals o processos polítics interns dels diferents països no apareix excepte quan es dona en forma de crisi o conflicte, sobretot si és de repercussió global o afecta l’hemisferi occidental”.

En el seu treball, l’autor no aprecia “una tendència divergent dels periodistes digitals respecte als periodistes de mitjans, tret de la dimensió hispanoamericana i el fort accent posat a Veneçuela per part d’aquests darrers”.

Després de 236 pàgines interessantíssimes, que mostren un treball rigorós, acurat i didàctic, Gabriel Jaraba i el director de la tesi, Santiago Tejedor, extreuen cinc conclusions:

1. Els periodistes espanyols a Twitter no difonen contingut sensiblement diferent segons estiguin adscrits a mitjans de comunicació de masses o exerceixin com a periodistes digitals. Els uns i els altres tenen una concepció instrumental de la plataforma, però els periodistes digitals aprofiten millor el seu potencial pel que fa a mitjà d’intervenció immediata i cobertura informativa. Aquesta concepció instrumental fa que els periodistes de mitjans l’aprofitin per autopromocionar-se i donar suport als amics, cosa que no fan els periodistes digitals.

2. Periodistes de mitjans i periodistes digitals apareixen fortament assimilats, els uns i els altres, al model professional predominant a Espanya, conformat per una mentalitat sorgida d’una matriu que s’ha anomenat ‘Madrid institucional’. Això fa que, segons el seu contingut i comportament a Twitter, no semblin diferenciats de la gran majoria dels professionals que nodreixen els grans mitjans ni de les agendes informatives que ells segueixen i són hegemòniques a la nostra societat.

3. Per tot plegat, els periodistes a Twitter viuen en un món informatiu de dimensions més limitades del que es podria esperar d’aquests professionals. Els periodistes de mitjans en particular habiten un món predominantment iberoamericà, i tant ells com els periodistes digitals no mostren preocupacions europeistes, relatives a l’estat dels drets humans al món o a l’actualitat que passa fora de les zones internacionals de forta tensió.

4. Els periodistes de mitjans difonen més temes relacionats amb la cultura i els digitals amb assumptes socials. Només els periodistes digitals presten una atenció més propera a internet, mentre que els primers ho fan a les qüestions relatives a la professió periodística. Tot i aquestes i altres diferències de tendències, no és possible observar en els continguts no polítics l’obertura d’espais tendents a la innovació.

5. Quan es tracta de percebre tendències i actituds innovadores en comunicació, als centres d’interès que preocupen els qui reflexionen sobre els problemes que porta el segle XXI, en el paper de la comunicació, el periodisme i la xarxa als nous escenaris globals, no podem trobar elements d’innovació i reflexió als periodistes espanyols que operen a Twitter. Això és degut al seu ús aclaparadorament informatiu segons el concepte d’actualitat predominant, però també per l’absència d’assumptes relatius a aquestes qüestions presents al contingut. L’assimilació dels periodistes presents a Twitter al model professional i de mitjans hegemònic a Espanya dificulta i obstrueix l’aparició de bretxes esperançadores en aquest sentit. Cal mirar en altres direccions quan es busca innovació, futuribles i reflexions avançades a la xarxa i respecte a ella.

L’estudi de continguts i tendències a la tuiteresfera espanyola De què conversen els periodistes espanyols a Twitter, del doctor Gabriel Jaraba Molina, ens descobreix el valor, la influència i l’ús de la xarxa social Twitter com a eina periodística entre els professionals de la comunicació. Però aquest és només un dels objectius del treball, n’estic segur. N’hi ha d’altres, com fer un retrat fresc i transparent del periodisme que es fa a twitter i la personalitat d’aquests tuitaires. I encara més, i per a mi molt destacable, l’anàlisi de contingut de les piulades de periodistes que inclou hashtags, mencions i fils conversacionals, “per determinar els graus possibles d’interacció entre periodistes i entre aquests i el seu públic”, com escriu el periodista i professor. Una tesi més que recomanable.

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.