La tardor de 2017, mentre Catalunya bullia políticament just abans del referèndum, al país veí, França, el Govern hi canviava el nom del Ministeri de Defensa pel de Ministeri de les Forces Armades (Ministère des Armées), tornant a una denominació d’etapes anteriors. Aquesta tardor passada, el feia evolucionar: ara és el Ministeri de les Forces Armades i dels Veterans. Pot sorprendre més encara que en aquest país la Secretaria d’Estat per a la Joventut ja no pengi del Ministeri d’Educació, sinó d’aquest mateix Ministeri de les Forces Armades i dels Veterans, com a part d’una estratègia de seguretat integral amb la qual es vol preparar el jovent per a situacions d’emergències o de crisi amb un servei que no substitueix el militar, però sí que vol apropar les noves generacions a l’exèrcit. Aquesta mateixa tardor passada, els Estats Units també van fer un canvi de nom: ja no hi ha secretari d’Estat de Defensa nord-americà, sinó de Guerra. Tota una declaració d’intencions.
La tria de noms dels ministeris quan es forma o reformula un govern no és mai casual. I menys amb les carteres més sensibles. Transmet un missatge clar i polític, simbòlicament o de manera molt directa, sobre com es vol plantejar el futur. De fet, si mirem els països europeus, comprovarem com els noms han variat en funció dels cicles històrics. Durant la primera meitat del segle XX, i abans i tot, els ministeris de guerra eren habituals. El canvi semàntic per passar de la guerra a la defensa es va produir després de la Segona Guerra Mundial.
“Tot plegat apunta a un canvi profund en l’ordre mundial i en la manera de comunicar el poder, que incrementa la desconfiança envers els Estats Units”
Al capdavall, un ministeri de defensa ens suggereix protecció, seguretat, legitimitat en l’autodefensa; per tant, trasllada uns valors més lligats al respecte, a la reacció davant d’un atac extern per tornar a la pacificació. Per contra, batejar un departament amb el nom de guerra, tal com va decretar el president Trump fa mig any, suggereix automàticament l’ofensiva, el combat. Era un senyal claríssim. Quan hom s’escolta els discursos intimidatoris, quan no agressius, que fa mesos arriben des de Washington, comprova com s’alineen perfectament amb els valors que el nom pretenia transmetre. El canvi de nom ens hauria hagut de preocupar. Però ens ho vam agafar com una excentricitat més del nou president.
La justificació constant des dels Estats Units es repeteix, com si la repetició hagués de donar la raó en lloc de l’argumentació: “És per a la nostra seguretat”, referint-se a Groenlàndia i al cercle àrtic, a Veneçuela, a les terres rares d’Ucraïna i ara a l’Orient Mitjà… És una retòrica que acompanya l’escalada del conflicte violent, que posa les decisions unilaterals per davant de la diplomàcia, la legalitat i els espais de debat com poden ser un congrés, un tribunal o les organitzacions supranacionals que fins ara feien d’alguna manera d’“àrbitres” del món. Si no hi ha diàleg, si no hi ha debat, sinó justificacions després de cada atac i noves amenaces, si no són els representants electes els qui consensuen decisions, on queda la democràcia?
“La comunicació política de l’administració Trump s’ha orientat cap a un brànding espectacular, basat en la hipèrbole i la grandiloqüència”
Fins i tot la terminologia de les operacions engegades per Trump segueix aquesta línia ideològica i de provocació. Amb l’operació Resolució Absoluta els Estats Units van atacar quirúrgicament el Govern veneçolà i segrestar-ne el president Maduro. I ara, el nom triat per a l’atac a l’Iran és Fúria Èpica. El missatge que ens envien els Estats Units amb aquestes etiquetes és el de l’èpica heroica nord-americana a la qual ens han acostumat durant dècades les pel·lícules de Hollywood. Emfatitza la fermesa i la decisió en la lluita per a la victòria davant d’un enemic inequívoc, una gran lluita del bé contra el mal, com si això donés la raó.
La comunicació política de l’administració Trump s’ha orientat cap a un brànding espectacular, basat en la hipèrbole i la grandiloqüència, que acompanya una escalada bèl·lica on el relat emocional substitueix el debat democràtic i el consens institucional. Aquesta normalització de l’amenaça i de la guerra passa també pel llenguatge. Estem normalitzant perillosament el llenguatge que ens hi prepara, que presenta l’ofensiva com una èpica, quasi poètica, mentre es buiden de contingut la diplomàcia i les institucions internacionals, com evidencia el descrèdit pràctic de l’ONU. Només cal comprovar com Melania Trump n’acaba de presidir el Consell de Seguretat parlant d’educació i de pau quan l’atac ordenat pel seu marit va matar més de 150 nenes en una escola iraniana el passat cap de setmana. És un descrèdit que fins i tot sembla planificat.
Tot plegat apunta a un canvi profund en l’ordre mundial i en la manera de comunicar el poder, que incrementa la desconfiança envers els Estats Units –fins fa poc aliats i ara percebuts com un actor intimidatori global– mentre la Xina, de qui fins ara recelàvem els europeus, se’ns apropa i aprofita aquest context per guanyar influència de manera discreta. Mentre uns accentuen una retòrica bel·licista, d’altres opten per una estratègia silenciosa, aparentment més intel·ligent. Qui guanyarà la partida d’escacs que juga el món?
Mireia Domènech i Bonet, periodista i comunicadora internacional i cultural.
‘La ràdio catalana, entre l’èxit actual i l’oblit patrimonial’ – Daniel Condeminas
