El dia que em vaig estrenar a la Revista de Badalona, mitjà local que mesos després es transformaria en l’edició al Barcelonès Nord del diari El Punt, ja vaig voler abandonar la professió. Era l’any 1993 i tenia 19 anys acabats de fer. Dies abans m’havien seleccionat entre el nou equip de joves corresponsals. Em van assignar Llefià, el barri més poblat de la ciutat i la meva zona d’origen. Aquella nit, la de la meva estrena, em van enviar a cobrir un sopar veïnal. Eren les festes de Sant Antoni i era una època en què els mitjans de comunicació local jugàvem un paper fonamental en la vertebració del territori.
Resumeixo la que es va acabar convertint en una de les pitjors jornades laborals de la meva vida: mentre una orquestra amenitzava la festa, part d’un balcó es va desplomar –després se sabria que l’edifici patia aluminosi– i un home gran va morir en impactar contra el terra des d’un segon o tercer pis. Crec que encara ara sento els crits de la filla, amb síndrome de Down, des del balcó. Jo només volia plorar, però, malauradament, allà estava la notícia. Em vaig preguntar si havia equivocat l’ofici. Però aquella mateixa nit també vaig descobrir la força de l’equip. Vaig entendre que la suma i l’acompanyament ajuden a fer millor periodisme, i que, més enllà d’explicar la tragèdia, aquesta professió també permet fer costat als més febles.
Així van ser els meus inicis en un diari que ha fet 45 anys i als quals estic lligada de forma ininterrompuda des de en fa 31. No puc dir que sigui el meu lloc de feina. Més aviat, és casa meva. A El Punt, després El Punt Avui, vaig interioritzar que els mitjans locals no són una escola de futurs periodistes de mitjans nacionals i estatals, sinó que són espais on es practica el periodisme en majúscules.
“Els mitjans de comunicació batallem contra la reducció dels recursos humans, contra el periodisme del clic i contra un canvi de model de negoci que dibuixa el final del paper”
En aquest mitjà moltes persones hem après l’ofici, sobretot en aquelles jornades maratonianes que no ens pesaven, perquè fèiem el que realment ens agradava i perquè ens ensenyaven que el bon periodisme requereix passió i dedicació. També gastar molta sola de sabata al carrer. Vaig aprendre dels millors i la majoria d’ells segueixen sent els meus referents.
Som generacions que hem fet periodisme sense telèfon mòbil i sense internet, esperant pacientment que alguna font arribés a casa seva per poder trucar-la al telèfon fix. Generacions que ens dedicàvem en cos i ànima a donar vida a un diari que va esdevenir el gran referent del país de la informació local. I és cert que el sector ha mutat i que la premsa, o els mitjans de comunicació en general, batallem contra la reducció dels recursos humans, contra el periodisme del clic i contra un canvi de model de negoci que dibuixa el final del paper.
També és cert que, si algunes previsions s’haguessin complert, jo ja no estaria treballant en aquest diari, tret que ho fes en la versió digital. Però en l’època del fast food, a qui no li agrada un plat tradicional, cuinat a foc lent i amb els millors ingredients? No oblidem mai que, en l’era de les fake news i de la manipulació interessada, la comunicació rigorosa i honesta és més necessària que mai.
Sara Muñoz, periodista d’El Punt Avui.
