Que la plantilla del diari El País tampoc hagi cobrat la paga extra de Nadal amb puntualitat és èxtasi en estat pur. Si ens haguessin dit fa uns anys que llegiríem coses així hauríem pensat que es tractava d’un relat de ciència ficció producte d’una imaginació molt enlluernadora. Però aquesta és la realitat i no hi ha volta de fulla. Tots els mitjans de comunicació, públics o privats, nacionals o locals, pateixen en les seves carns el virus de les retallades, la falta de liquiditat i la penúria. Tots? No exactament. Un editor com Lara signa amb una mà la compra-fusió de La Sexta i amb el puny de l’altra esclafa sense contemplacions un rotatiu gratuït com l’ADN, amb uns quants centenars de milers de lectors diaris.

Les queixes d’un dels ideòlegs i fundadors de l’ADN, José Sanclemente (molt vinculat a la família Asensio, no així als negocis de Zeta), dient que l’editor no ha fet tot el que podia per mantenir la capçalera, han servit de poc. Segurament, des de la planta noble de Planeta deuen estar brindant amb cava al treure’s de damunt una màquina de perdre diners. L’ADN ens demostra –pur empirisme– que fer un bon producte –en aquest cas una bona publicació– no és suficient per garantir la viabilitat econòmica d’un projecte. És clar que si el producte en qüestió no en té, de qualitat, ja pots oblidar-te de tenir opcions per reeixir…

Recordo que fa temps vaig mantenir una acalorada conversa amb algú del ram que no podia entendre com una bona publicació no es convertia automàticament en un èxit econòmic… amb expressions com “mala gestió” i succedanis similars, el bon home es va quedar ben tranquil pensant que la seva argumentació sobreviuria al pas del temps. Malauradament, els periòdics són també empreses i necessiten el mateix combustible que les altres: diners. I aquests no poden ser infinits, malgrat que em temo que a un senyor com en Lara la seva butxaca no s’haurà ressentit massa de l’aventura de l’ADN.

Dir que el 2012 es presenta difícil és una estupidesa caduca. La dimensió de la crisi és tan desconeguda, profunda i singular que em temo que no hi ha massa referències per poder comparar, pronosticar o preveure. Què cal fer? la desorientació és total i, davant la por i la incertesa –com no! –, la inevitable retallada simple i fàcil. Però la capacitat de maniobra és tan ridículament limitada que el sector només pot sobreviure si és plenament conscient de que la crisi que pateix –patim– no ho és com a tal. Estaríem més a prop d’un canvi de paradigma, que dit així sembla quelcom abstracte i esnob, però que en definitiva resumeix allò que passa: tot ha de canviar perquè res torni a ser igual. Resistir-se al contrari és justament la Nèmesi de qui ho pregona.

David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.