Fa poc se celebrà la primera gala dels Premis CRIT, que va ser molt més que una festa de lliurament de guardons. L’origen i evolució dels premis dona alguna pista del que voldria compartir en aquest article. Nascuts el 2018 per iniciativa de la cooperativa valenciana que publica el digital cultural Tresdeu, van fer el pas a Barcelona l’any passat amb l’acord amb l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC). És llavors quan fan el salt per premiar creadors de continguts digitals d’arreu dels Països Catalans en un acte multitudinari que comptà amb la participació dels anteriors presidents de la Generalitat i del Parlament. Enguany, amb la suma de la fundació Accent Obert (abans Fundació .cat) i de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), han guanyat dimensió i una prometedora línia de futur.
En voldria destacar dos trets definitoris de la gran majoria de premiats i els seus continguts, que van expressar-se de forma més o menys explícita en els seus parlaments: desacomplexament en l’ús del català i autoestima nacional, de Països Catalans o com li vulgueu dir.
Desacomplexament
Sí, fa uns anys semblava que el català en el complicat escenari dels continguts generats a les xarxes socials tenia totes les de perdre. Ara, sense ser ni de bon tros on caldria, s’ha fet un poderós pas endavant, gràcies a la dedicació, talent i esforç de joves creadors com els premiats, finalistes i molts altres. Uns creadors que no només utilitzen el català com a llengua de comunicació, sinó que en fan una promoció natural, volguda i desimbolta. Vaja, que fan el que caldria fer sempre en tots els espais d’interaccions socials, especialment si pensem en àmbits com la cultura o l’educació.
Un desacomplexament al qual cal fer costat, decididament, si volem revertir les molt negatives dades que fan referència a l’ús social del català entre la gent jove. Un ús social que passa i molt per les seves interaccions amb les xarxes digitals. Una de les darreres dades conegudes és la que assenyala que només un 28% dels joves de les Illes Balears empren de forma molt majoritària el català en les seves converses amb els amics. Unes xifres que no disten gaire o gens del que succeeix a la meva comarca…
Bona part dels seus temes de conversa tenen a veure amb allò que han visionat o escoltat a les xarxes, com ho eren abans els programes més vistos de la televisió. Els continguts digitals en català poden ser uns elements catalitzadors de la llengua de primer ordre. Si enganxen molt, si generen comunitats nombroses de seguidors i n’hi ha de tota mena i temàtiques, s’estarà produint un pas endavant històric en l’ecosistema comunicacional i cultural en català.
Autoestima
L’orgull de fer continguts en català que connecten amb joves de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Autoestima de sentir-se identificats amb altres creadors de continguts, situats a centeners de quilòmetres els uns dels altres, però a qui la distància no els separa. Una autoestima sense fronteres, com tan bé explica cada setmana el programa radiofònic de Kílian Sebrià. I una autoestima que els fa prendre un compromís polític. Polític en el més noble sentit de la paraula: el del compromís actiu amb la teva gent i el teu país des d’allò que transmets amb els teus continguts a les xarxes, començant pel fet –gens banal– que ho fas en català.
I una autoestima que es va expressar també amb la indumentària de gran part dels 800 assistents a la gala. Una etiqueta en el fet de vestir –lògicament molt divers– que va superar fins i tot la que veiem entre el públic dels Premis Gaudí. L’autoestima de país també s’expressa creient-te que les catifes vermelles i tot el que les acompanya són un missatge públic, poderós, de prestigi de les obres en català i dels seus creadors, professionals i artistes. Si ens ho creiem, vestim-nos per a l’ocasió. És així de senzill.
Col·laborar per multiplicar
Aquest talent –i el que vindrà– cal que es pugui expressar amb la màxima potència possible, tant pel que significa –i pot significar encara més dins el panorama de consum de continguts digitals en el conjunt del domini lingüístic del català– com per facilitar el pas a la professionalització –o la consolidació– de bona part d’ells.
I aquí és on entren els mitjans de comunicació en una doble direcció, no només complementària, sinó necessària. Una és l’impuls de projectes nascuts des del sector dels mèdia que comptin amb aquests joves creadors de protagonistes, com podria ser l’espai EVA de la CCMA o la sèrie Del poble al món de l’AMIC. I és molt més fàcil de dir que d’aconseguir bons resultats: aquests nous continguts han de continuar mantenint la connexió directa dels creadors amb els seus seguidors a les xarxes, a més d’afegir-hi nous valors, evitant de totes totes que el producte final no acabi tenint l’aspecte d’una producció de molt baix cost i mediocre, sense cap interès creatiu.
L’altra via la considero més interessant a mitjà i llarg termini: que els mitjans, a través de les seves diverses finestres, promocionin i prestigiïn aquests creadors, i estableixin sinergies en tots aquells espais on uns i altres en surtin beneficiats, sumant-hi la participació financera del Govern en tot el que calgui. Salvant les distàncies, seria una cosa similar amb el paper estratègic que hauria d’exercir, amb convenciment, la CCMA en la promoció del cinema català… en català, lògicament.
La suma de les dues vies de col·laboració generaria una positiva i engrescadora dinàmica: la de donar suport als nous creadors de continguts que opten pel català com a llengua natural, normal, d’expressió. Una dinàmica que no té res a veure amb la d’“ho faig en català quan m’ho paguen”, que pot donar algun fruit a la curta, potser, però que no fa altra cosa que consolidar la imatge, tan negativa, de llengua de segona que, a més, cal que tingui darrere ajuts i subvencions per passar a ser una ‘opció’. La normalitat lingüística no passa per escenaris ‘opcionals’, i menys encara davant l’ofensiva contra el català que cada dia dona mostres de ser més agressiva: des dels atacs institucionals amb Alacant com a nou epicentre, al desvergonyit menyspreu als drets lingüístics que veiem al món de la salut al Principat, per no allargar la llista.
Començava l’article destacant els valors del desacomplexament catalanòfon i de l’autoestima nacional que van definir la gala dels Premis CRIT. Uns valors que són l’antítesi d’un panorama ple de renúncies, reculades i acomplexaments com el que patim, especialment en els darrers anys. L’actitud d’aquests joves creadors marca el camí de com revertir-lo. I cal donar-los tot el suport possible i una mica més.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
La veu dels irreductibles - Estel Huguet
