Diuen que una veritat ha d’anar sempre escortada per unes quantes mentides. I és precisament això el que es detecta entre les empreses del sector de la comunicació: un enorme grau de cinisme i hipocresia, adobat per la sensació que en aquesta carrera de resistència tothom espera a l’ombra que el seu (digne) adversari es descol·loqui, quedi fora de circulació o directament abaixi la persiana.

Potser es deu a una llei de la supervivència més selvàtica, donat que el pastís (de lectors, publicitat o de llimona, el que sigui) és clarament més petit. Així doncs, ens trobem amb un diari que basa la seva subsistència futura a l’espera que tanqui el rival més directe (que tapona el seu creixement) i l’altre a què s’esgoti el manà dels mecenes que sustenten un projecte financerament idiota.

I així la llista continua, interminable, i molt més cap avall trobem la mesquina intenció de la revista del poble capficada en les penúries de la competència. O el del portal local a l’espera de rebre les engrunes o les misèries que es reparteix un sector en caiguda lliure. I tots, esperant la mort per inanició del contrari (abans digne adversari) enmig d’un escenari virulent i d’una deslleialtat empresarial sense nom, irreversible i amb conseqüències. Si aquestes tenen repercussió moral o no, importa poc.

Si la veritat és aquesta, les mentides només es troben entre els racons de la hipocresia dels editors, directius o executius que encara maneguen, alguns com si fossin petits Sarkozy en un escenari ridícul. Tots, vivint atapeïts entre les quatre parets d’un sector que va començar a tenir goteres farà uns quatre anys, i que ara, literalment, es troba sense sostre, a l’aire lliure i en contacte amb la mare naturalesa, però no precisament la verda, sinó la humana, que no dóna massa concessions de res ni a ningú.

El panorama és negre i també trist. Qui arregla això? I com? Resistir esperant (alguns ja sense cadira) que els errors de la competència et permetin respirar; que el pastís deixi de fer-se petit, i que es redueixi el nombre de comensals després que alguns hagin abandonat la taula per indigestió o inanició. A qui li importa?

David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.

centol@comunicacio21.com