Claudicar de la fe en una mateixa a través de la imposició de la fe catòlica. Enclaustrada sota la seva voluntat al convent de Sarrià pel règim franquista en acabar la Guerra Civil, María Luz Morales, la primera i única directora que ha tingut La Vanguardia, passa 40 dies engabiada sota el mur eclesiàstic. Renunciar al periodisme és per a ella renunciar a la seva vida, però decideix sobreviure i, pagada la penitència i rebatejada com una periodista no hostil pel règim, se li permet sortir rumb a l’ostracisme professional, que duraria més de deu anys, abans de tornar a ser una icona del periodisme. Sense l’apel·latiu de gènere.
Se sap, però sovint s’oblida, la història de Morales, una periodista extraordinària que dona consistència al terme pionera. Ella mateixa ho va explicar amb rigor en l’excel·lent Alguien a quien conocí (amb una nova edició de la Maria Àngels Cabré), que retrata el personatge i el context de la Segona República espanyola i de les tímides llibertats, com a antesala del que vindrà: la vida de Morales és un exemple del masclisme que impregna totes les capes de la professió del periodisme, que invisibilitza les dones fins i tot més enllà dels cànons socials establerts. Un terrible valor afegit que durant el franquisme denigra la professió catalana i espanyola amb el cloroform de la censura i el Zyklon B de la violència de gènere.
“Em neguiteja que, precisament adossat al valor de ser pionera, també comporti el risc de ser oblidada”
El 19 de juliol de 1936, La Vanguardia queda sota el control del comitè obrer de CNT-UGT, i el 8 d’agost –i en marxar a l’exili Agustí Calvet, també conegut com a ‘Gaziel’– el comitè de direcció decideix nomenar la María Luz Morales, l’única dona de la redacció i la primera directora del rotatiu. Estaria només sis mesos i el miratge seria això, un miratge, un episodi valuós però massa insignificant en la immensitat del temps i de la professió. Avui en dia, ser directora d’un diari continua sent una excepció i ens hauríem de preguntar per què.
Em permeto recomanar-vos l’exposició que presenta Espai Línia sobre Dones periodistes contra el masclisme, comissariada per Andreu Asensio i Marga Moreno. Hi ha una cosa que em neguiteja. Observo les excel·lents fotografies en blanc i negre que s’exposen en els panells de quatre metres d’alçada i hi veig dones intel·ligents, fortes, amb personalitat; totes elles tenen una mirada poderosa, de resistència i resiliència, dones que també són mares i àvies, i que només es permeten plorar en la intimitat… Mirant les fotos m’entristeix saber que molts joves llicenciats, o que estan a punt de ser-ho, les han oblidat o no les coneixen o no saben què van fer. Em neguiteja que, precisament adossat al valor de ser pionera, també comporti el risc de ser oblidada, i si el destí és aquest, les fotografies en blanc i negre d’aquestes dones, perdudes en la immensitat del temps i de l’espai, i ara d’internet, també implica una manera de recordar-nos una altra xacra de l’ésser humà: l’amnèsia.
David Centol, editor del Grup Comunicació 21.
El viatge americà de Martí Blanch
