En una de les tertúlies radiofòniques del darrer cap de setmana vaig escoltar una reputada periodista que apuntava com a un dels principals factors del clima d’hostilitat envers Catalunya els posicionaments bel·ligerants de bona part del món polític. Conscientment o no, es va deixar d’assenyalar un altre molt més important que aquest, que explica no només això, sinó també el desacomplexament al carrer –amb violència inclosa– i la irrupció electoral de l’extrema dreta espanyolista: el discurs dels principals mitjans de comunicació espanyols, entre ells la ràdio.

Al posicionament rampant de les emissores obertament escorades a la dreta, se li sumen d’altres que acaben de configurar un panorama radiofònic espanyol de discurs quasi únic, unívoc i unitari envers Catalunya. Que des de l’emissora “progressista” espanyola es carregui sense contemplacions contra la figura d’un relator, mediador o figura neutral com la que s’ha proposat, per facilitar el diàleg entre els governs català i espanyol… perquè això significa comprar “la propaganda independentista”, marca un terreny de joc mediàtic on l’a por ellos es veu plenament legitimat de fa dies. En altres articles hem analitzat l’actitud de les grans capçaleres de la premsa escrita i dels informatius dels principals canals que s’editen a Madrid, i la conclusió és que la ciutadania espanyola és diàriament bombardejada per un discurs intolerant, molts cops agressiu, cap al que creu i defensa la majoria de la ciutadania catalana. Un discurs on molts periodistes i professionals de la comunicació hi tenen una responsabilitat directa. Molts i moltes, com els tres que van llegir el pamflet d’aquest diumenge a la plaça Colón de Madrid.

Diàleg, tolerància i pau és el lema que ha escollit la UNESCO per commemorar, aquest 13 de febrer, el Dia Mundial de la Ràdio. Una data que coincideix amb l’inici de les emissions de Ràdio Nacions Unides, quan no feia ni mig any de la fi de la Segona Guerra Mundial. Un lema benintencionat que, sens dubte, s’haurien d’aplicar aquests mitjans, si no fos que el seu nacionalisme –ben lligat als interessos empresarials i publicitaris que es reuneixen a la llotja del Bernabéu– està per sobre de la deontologia professional.

Però a la majoria de la ciutadania –malgrat els indicis que podrien indicar el contrari– si se’ls ofereix una oferta de qualitat, rigorosa i plural a la ràdio, s’hi apunten. Ho demostra el sostingut èxit i lideratge de la ràdio en català aquí, feliçment.

Fa pocs dies es va presentar una enquesta dels mitjans públics francesos, en la qual s’assenyala quines són les qüestions prioritàries que demana la seva audiència de cara al futur: primer, rebre informació verificada que lluiti contra les fake news; i segon, que els doni claus interpretatives rigoroses que ajudin a comprendre l’actualitat. O sigui, fer periodisme de qualitat. Així de senzill, però pel que es veu –i s’escolta– segons on, així de ben complicat.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.