Ja tocava. A més de l’exitàs esportiu de l’equip femení del FC Barcelona guanyant la Champions, l’impacte televisiu de la seva retransmissió marca també un abans i un després: el 28,4% de share durant el partit i el 29,3% del postpartit a TV3 són unes xifres inimaginables fa uns anys. Unes xifres que s’acosten als resultats obtinguts pels equips masculins. Recordem una dada: l’emissió de Telecinco del partit de la final de la Copa del Rei entre el Barça i l’Athletic Club va assolir un 35,1% a nivell estatal. Però queda molt per fer, si comparem les audiències de TV3 amb les que va assolir el canal GOL: les dades de Kantar Media assenyalen un molt modest 2,4% de share a tot l’Estat.

Per què d’aquesta enorme diferència entre Catalunya i la resta de l’Estat espanyol? Com en tot comportament social, les raons acostumen a ser diverses, i per trobar-les, res millor que veure com van tractar la final de la Champions femenina els principals mitjans espanyols. Em centraré en els escrits i els televisius.

Als diaris en paper, El País hi dedica un trist requadre a la portada, mentre que l’ABC, El Mundo i La Razón feren exactament el mateix: ni una ratlla a les seves portades. Com tampoc ho va fer El Español l’endemà del partit: ni tan sols era un dels temes destacats de la secció d’esports del seu portal. El gratuït 20 Minutos, en la seva edició madrilenya va fer-ne el mateix. Dels diaris esportius, l’As s’ho ventilava amb un petit requadre inferior a la seva portada, i trencant la dinàmica general, el Marca hi dedicava tot un faldó superior. No era pas la notícia principal del diari, però si més no hi tenia un espai destacat.

I les televisions? Si ens centrem en el duopoli privat, la cosa s’explica ràpid. L’endemà del partit, cap referència als espais informatius generalistes i la notícia va quedar relegada als espais d’informació esportiva. Pel que fa als seus portals digitals, en destaca la nul·la referència al web de Telecinco. Res.

I quins van ser els titulars? Doncs aquí no hi ha variació. El seu missatge va ser uniforme, únic i unitari. El País, Antena 3 i Telecinco van emprar, paraula amunt, paraula avall, la mateixa frase: “Primer equipo español”. Mira que hi havia titulars per encapçalar la notícia i res, tothom a Madrid va decidir el mateix. Casualitat? No pas. Causalitat en tot cas. I després diuen que no són nacionalistes…

La conclusió de tot plegat és ben fàcil d’extreure: com l’equip és qui és i és d’on és, la notícia no mereix el tractament que li correspondria. I quan se’n parla, llavors sí, s’apel·la a la seva “espanyolitat” com l’element identificatiu de l’equip guanyador de la Champions. Aquest discurs ideològic explica molt i molt bé el lamentable tractament atorgat per aquests mitjans a la històrica fita de l’esport femení al sud europeu. Una raó que es va sumar a la inèrcia encara existent de situar els equips femenins molt per darrere dels seus homòlegs masculins en les agendes informatives.

Amb tots aquests ingredients, és ben lògica la baixíssima audiència del canal televisiu que va retransmetre el partit més enllà de Catalunya. Des dels principals mitjans de comunicació espanyols no s’havia generat cap expectació prèvia. El tema no interessava; “me pilla lejos”, que diria aquell.

Vaja, que quan torneu a sentir la frase que “no s’ha de barrejar política i esport”, no us enfadeu pas. Somrieu.

Dit això. Acabo amb una reflexió en positiu. Molt en positiu. Aquest equip i el que representa és un actiu impressionant per representar i impulsar molts valors que ens cal enfortir i transmetre arreu, dins del país i fora: el treball en equip; la lluita per l’excel·lència; el feminisme com a factor de canvi social, i una catalanitat tan inclusiva com desacomplexada. Segur, segur, que no només el club i la seva Fundació ho sabran aprofitar, sinó també les institucions del país.

PS. Sí, soc més que conscient que una part significativa de les jugadores de l’equip provenen de fora del país. Això mateix reforça el que deia sobre la inclusivitat. El vídeo de la celebració de la Champions dins l’autocar cantant totes elles l’himne del Barça explica perfectament el que dic.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.