En pocs dies s’han produït dos fets parlamentaris que poden tenir una gran transcendència per delimitar quin tipus de circuits de descàrregues o visionats per internet seran o no legals. Per una banda, el Parlament Europeu ha aprovat una contundent resolució sobre l’observança de la propietat intel·lectual a internet —coneguda com a “Informe Gallo”— i per l’altra ha finalitzat el període de presentacions d’esmenes a una modificació puntual de la llei estatal de propietat intel·lectual —batejada com a “Llei Sinde”— que properament debatrà el Congrés de Diputats.

L’enverinament de l’escenari mediàtic —com si fos un conflicte entre un David que representaria la llibertat dels usuaris d’internet i un Goliat integrat per un entramat de grups poderosos i opacs— està fent molt de mal a la possibilitat de fer un debat seré i constructiu sobre la necessària normativització de la circulació de les obres audiovisuals a internet, de les pel·lícules als videojocs. Aquesta tergiversació ha generat dues parelles de falsos sinònims: la del dret a l’accés a la cultura i el concepte del “gratis total”, per una banda; i per l’altra, el del cànon digital vinculat al dret a la còpia privada, i el suposat dret universal a distribuir il·limitada i massivament continguts digitals de tercers per la xarxa. I no, no són ni de lluny el mateix.

Els professionals de l’audiovisual també són internautes, i molts d’ells i elles han fet créixer aquest gran canal de comunicació… però com la resta, viuen del producte de la seva feina, en aquest cas de l’obra audiovisual; siguin realitzadors, guionistes, productors, tècnics de so o tantes altres professions vinculades a aquest univers de creacions culturals, que requereix una potent xarxa industrial al darrere.

Les llacunes de l’actual legislació i alguna actuació discutible en els mecanismes recaptatoris han perjudicat molt la imatge pública dels legítims drets de propietat intel·lectual dels autors i dels drets d’explotació dels productors. Parlem d’unes retribucions econòmiques sense les quals avui no seria viable una part fonamental del sector audiovisual, fet traslladable a tots els altres components de les indústries culturals del nostre entorn.

Recollint el parer de molts professionals del sector, subratllo la importància estratègica de no perseguir ara i aquí a la persona que es descarrega una obra al seu ordinador sense haver-la adquirit —a diferència de legislacions com la francesa, la britànica o la nord-americana—, però en canvi sí poder actuar amb fermesa contra aquells que fan negoci il·lícit de les descàrregues “gratuïtes”. Feta aquesta distinció cabdal, convido a abandonar un terme equívoc, una mica romàntic i quasi simpàtic com el de la “pirateria”, i comencem tots a parlar amb termes més escaients, com la delinqüència audiovisual a internet.

Que cal repensar el cànon digital? Sí, des del consens. Que la comercialització de continguts audiovisuals ha de contemplar parcialment accessos gratuïts, i adquisicions a preus atractivament inferiors a altres canals de distribució? I tant! Però mentre a internet hi hagi impunement l’opció “gratis” al costat de l’opció “compra o lloguer”, la indústria audiovisual i dels videojocs catalana i europea continuarà sotmesa a un escac permanent, que posa en perill molts llocs de treball actuals i futurs…

Tenim recents exemples, ben rebuts pels usuaris d’internet, que marquen camins a seguir molt esperançadors: el del món editorial amb els e-books simultanis a la distribució a les llibreries; o les estratègies del free to play aplicades pel sector dels videojocs.

Es fa urgent una reforma a fons de la llei de propietat intel·lectual, que respecti els drets de les empreses i els professionals en favor de la creativitat i la cultura, tal i com des del CPAC hem tornat a reclamar als grups parlamentaris del Congrés. El temps corre en contra del sector.

Daniel Condeminas. Degà del Col·legi Professional de l’Audiovisual de Catalunya (CPAC).

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram