Ecosistema 2.0

Si per un moment volguéssim descriure internet podríem fer-ho dient que es tracta d’un complex ecosistema amb tota mena de pobladors que campen com poden per aquesta realitat virtual. Cadascú, com passa en el món real, buscant satisfer aquelles necessitats que l’han fet accedir a la xarxa de xarxes. Les de la gran majoria no van més enllà de tafanejar el que hi fan els altres, buscar informacions no massa rellevants i accedir a espais diguem-ne picantons (un dels grans negocis del món virtual). Són la gran majoria, anomenats “lurkers”. Això és observadors, consumidors dels continguts que una minoria aboca a internet.

Crear, posar els punts damunt les is amb coherència, ser capaços de generar interès amb el que es publica, no és fàcil. I més quan es fa des d’uns perfils institucionals, d’un ajuntament, com és el meu cas, compartit amb una altra periodista. Cal ser molt conscients de la veu que representem quan escrivim un post, responem a un ciutadà o fem un retuit a un comentari interessant vinculat amb la ciutat. No hi ha cap llibre d’estil que defineixi amb exactitud el camí a seguir. L’experiència del dia a dia, que mai no saps com es presentarà, junt amb la interacció amb la ciutadania i, per què no, una certa dosi d’experimentació, cercant noves possibilitats a les xarxes socials, formen, ben bé, el canemàs d’un treball apassionant.

Ho és, fins i tot, perquè hi ha qui el qüestiona sistemàticament. I ens obliga a tenir-los en compte i a millorar constantment. Vagi d’entrada que tenen tot el dret del món a expressar-se com vulguin. Fins i tot, quan traspassen algunes ratlles que poden anar més enllà de la comunicació plantejada en el món 2.0.

Vegem-los de prop, a aquests peculiars habitants de l’ecosistema 2.0. Ens fixarem en Twitter, perquè és on se’ls aprecia millor. Tenen com a denominador comú que actuen rere una màscara, no amb el seu nom i cognoms reals. Empren àlies, noms inventats i paròdics, perquè la comunitat no els identifiqui directament. En conec algun, d’aquests piuladors, qui a la pregunta de per quin motiu no emprava el seu nom real, em digué, ingènuament, que ho feia per no donar pistes i més informació a qui el pogués investigar. Sense comentaris.

Hi ha qui, ras i curt, els anomena a tots i totes “trolls”, seguint una terminologia nascuda a les beceroles de la informàtica que coneixem i emprem avui en dia. Personalment, abono la tesi que és un xic més complicat. Trobem perfils paròdics, i així ho esmenten a la seva descripció de Twitter perquè els empara la companyia nord-americana propietària de l’ocellet, i poden correspondre a personatges públics o fins i tot governs de tot rang, entre d’altres. N’hi ha que fiscalitzen amb més o menys gràcia l’acció d’ajuntaments, polítics, etcètera. Sense anar més lluny, una de les llistes creades al perfil @cerdanyola és la de “perfils irònics”. Seguint les seves piulades hom aprecia com conviuen enginy, una certa gràcia, crítica política i el que més em preocupa, una mena d’odi visceral contra allò que es qüestiona, que s’ataca. Mala llet? Reacció primària contra algú o alguns que abans els feren mal o no els feren prou cas? Són, permeteu-me, Quixots que escometen molins, escampant ombres de dubte, acusacions més o menys vetllades, capaços d’arremetre contra tots i tothom.

Entre ells es retroalimenten, es retuitegen, s’animen i fan xerinola tuitellaire a rampellades. D’altres, que no pertanyen ben bé a aquesta categoria irònica, opositen amb més o menys gràcia, amb unes piulades que ben bé podrien signar els membres nats de la categoria.

La cosa està així. Els tenim aquí i hem de conviure amb ells. Com? Proposo donar-li la volta a la situació que plantegen. Analitzant les seves estratègies, veient com entomar-les i superar-les. No menystenir-los. Els hem de valorar pel que són i el que representen. Si ho fem creixerem i millorarem amb l’experiència, vaja. Sempre agraint-los que hi siguin, als amics emmascarats. Aquells que s’amaguen de la majoria. O és a l’inrevés, nosaltres ens amaguem d’ells?