De La Vanguardia española a La Vanguardia en català. Del “todos los catalanes sois una mierda” (exabrupte de Luis de Galinsoga, director franquista del rotatiu) fins a situar el català al centre del mapa comunicatiu del país. La casualitat ha volgut fer coincidir el 130 aniversari de La Vanguardia i l’anunci del llançament de la versió en català amb la celebració de les 5.000 edicions en català d’El Periódico de Catalunya.
Segurament no es podria entendre la fita que s’aconsegueix sense el coratge i la visió pionera de l’editor Antonio Asensio al decidir impulsar fa deu anys la doble edició d’El Periódico. La incertesa del moment va donar pas a la història d’un èxit i a un fabulós instrument per apropar la llengua a una generació jove que pensava i parlava en català. Ara, amb La Vanguardia, s’apropa el català a una generació més madura que no va tenir l’oportunitat d’aprendre a escriure en català animant-la a llegir en aquesta llengua.
La Vanguardia en català suposa un doble èxit: perquè impulsa la presència de l’idioma al quiosc i perquè representa un canvi de fons situant el català al centre. El conseller Ferran Mascarell ho definia recentment com “la gota que fa madurar de cop el llarg procés de normalització, decisiva com ho va ser en el seu moment l’ensenyament en català o el naixement de TV3”.
Així doncs, el projecte és la conseqüència natural dels hàbits lingüístics de la majoria dels lectors en un entorn mediàtic que respon millor a la realitat cultural del país. Tanca el cercle de la normalització lingüística al quiosc i culmina un procés irreversible on avança la recatalanització del país.
Per què ara? La resposta ve incrustada dins l’ADN de la supervivència del rotatiu. Per què sobreviu un diari fundat el 1881, un dels més antics del món?
Com deia Darwin, les espècies que sobreviuen no són les més fortes, sinó les que s’adapten millor, i La Vanguardia això ho sap fer millor que ningú. El diari ha sobreviscut perquè ha sabut llegir les oscil·lacions del poder, el que implica llegir l’època. Situat com el diari de referència d’un establishment –variant i variable– ha pogut sempre entendre les corrents que dominaven un temps, adaptant-se i fent-les seves. I ho ha fet sense trair un dels eixos troncals de la seva línia editorial, clarament a favor de la monarquia i d’un estat plurinacional eliminant qualsevol vel·leïtat independentista. Explica el Conde de Godó que el Rei li va preguntar: “Va a ser la misma Vanguardia, Javier?”; “Va a ser la misma, majestad”.
El rotatiu arriba en un context econòmic extremadament complicat i on el quiosc, assetjat, viu una hiperinflació de capçaleres amb una competència ferotge i amb conseqüències difícils de preveure.
La Vanguardia en català esdevé un èxit personal per a l’actual director José Antich, tenaç defensor de la doble edició, que ha mantingut sempre la constància suficient com per mantenir viu el projecte durant el llarg procés embrionari amb els lògics alts i baixos que ha patit. Antich ha culminat la gran assignatura pendent de La Vanguardia, desprès de dir –infinitat de vegades i amb el seu mig somriure que el caracteritza– que “era tranquil·lament pendent”. Fins ara.
David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.
