Fa pocs dies se celebrava a València la tercera edició d’una trobada professional de la producció audiovisual balear, catalana i valenciana. L’edició 2023 de ProMercat va dedicar, de nou, tota una jornada als projectes en català (valencià), amb la presentació d’onze propostes de llargmetratges de ficció i una sèrie, juntament amb diverses taules rodones amb institucions i televisions com a protagonistes.
Aquesta oportuna i necessària iniciativa es va posar en marxa coincidint amb una etapa, històrica sens dubte, de relació estreta entre les tres grans televisions públiques en llengua catalana, que ha permès impulsar conjuntament la producció de sèries i telefilms. Que un motiu de pes fos l’escassedat pressupostària que patien –pateixen– À Punt, IB3 i TV3 –per allò de fer de la necessitat una virtut– o que al capdavant de la cadena catalana hi hagués un valencià, Vicent Sanchis, i això facilités les coses, no treu cap mèrit a l’encert estratègic de tot plegat. Però ara, en lloc de plantejar-se anar a més, a molt més, que és el que tocaria, la col·laboració es podria veure estroncada. Parlem d’uns continguts que expressen les variants del català i que mostren la diversitat dels territoris on es parla. Llengua i territoris compartits. Unes produccions audiovisuals que contribuïen a normalitzar una realitat normal, comuna amb altres llengües territorialment més o menys extenses.
La televisió pública valenciana i la balear estan doblement amenaçades. Primer, pel que fa al seu pressupost –tot i que À Punt hagi acabat de signar un segon contracte programa amb clàusula de renovació automàtica. I segon, pel que fa a l’ús de la llengua: el risc de retornar als absurds models bilingües de les primeres etapes d’IB3 o del desaparegut Canal 9. De moment, només podem encreuar els dits.
Més enllà de l’ús de la llengua
Això em porta a posar la mirada en dues qüestions clau de TV3: sobre el seu finançament i el seu paper com a modelador de referents col·lectius.
Comencem pels diners i el que comentàvem just abans. Si hi ha possibilitats de mantenir la fructífera col·laboració amb IB3 i À Punt, amb casos d’èxit tan diversos com La mort de Guillem o la sèrie infantil Jasmine & Jambo, amb tota seguretat això suposaria que TV3 entomés, més que fins ara, la part grossa del finançament de les futures coproduccions.
Malauradament, però, no podem parlar d’una CCMA ben dotada pressupostàriament. La polèmica lingüística al voltant de Cites Barcelona ens ha recordat, amargament, que TV3 ja no pot finançar en solitari sèries que havien nascut a casa. Ja havia passat abans amb la continuació de Merlí. Coproduir amb les grans plataformes internacionals és dolent? No, ben al contrari! Però les produccions on entri TV3 han de ser en versió original catalana, no una mica o una mica més en català. I això no és negociable. Que li ho preguntin als francesos com va això: tres quartes parts dels seus films seleccionats als grans festivals del món són coproduccions internacionals, sí, però molt majoritàriament de versió original francesa.
Tornant a les plataformes audiovisuals en línia, coproduir en català amb elles ha de voler dir que aquestes hi aportaran part del petit, esquifit, percentatge d’inversió obligatòria previst a la llei estatal de l’audiovisual; o que es convencin que anar més enllà els anirà bé reputacionalment i econòmica; o que TV3 sigui el coproductor majoritari.
Els diners es poden gestionar més o menys eficientment, però no són elàstics. Enguany, amb el modest increment assolit, la CCMA se situa amb un pressupost un 40% inferior que en l’època que TV3 no competia ni amb Netflix –que tot just arrencava i encara no havia sortit del continent americà– i el TV3alacarta era una de les poques plataformes de vídeos en línia que eren quelcom més que un simple repositori de continguts.
“Si el marc de referència no és sistemàticament Catalunya i el conjunt dels Països Catalans als continguts per a grans audiències, el valor de la llengua cau irremeiablement”
La segona qüestió, el d’eina de referents compartits, depèn dels diners, també, però no només. Que la llengua de comunicació de TV3, Catalunya Ràdio i els seus canals en línia és el català, no hi perdrem ni un segon. Però si parlem de l’ús de la llengua en qualsevol circumstància –o sigui sempre– i fent alhora d’eina de construcció de referents col·lectius autocentrats, de tota mena, aquí sí que hi ha tema a parlar. Que a la versió original de Cites Barcelona –o hauríem de dir Citas Barcelona?–, el català sigui una llengua complementària, menor, accessòria dels personatges que hi surten, és l’antimodel del que plantejo aquí.
Poso un exemple habitual i senzill per entendre’ns ràpid: si surt un expert o veu autoritzada en algun tema i aquest no s’expressa en català, això ens genera tres coses negatives. La primera és que aquells minuts de programa o del que sigui no són en català. Aquesta és la més evident. La segona i no menys important, és que hem desaprofitat l’oportunitat de promocionar un especialista o el que sigui que sí que el parla. I una tercera més subtil, però no menys rellevant: vas normalitzant, sense voler!, que amb el català no arribes a tot. I que, fet i fet, la diglòssia no és tan greu. I no, i ara!
Ho sap tothom, però ho recordo: no és una situació d’ara ni de fa uns pocs anys. Però no vincular sempre, relligar sempre, la nostra llengua amb referents a compartir –poseu tota una llarga llista aquí– és un error estratègic per al català i per als nostres mitjans nacionals. Siguin continguts de ficció o d’entreteniment, importantíssims més que mai!, o d’actualitat o esportius. Si el marc de referència no és sistemàticament –o sigui sempre– Catalunya i el conjunt dels Països Catalans als continguts per a grans audiències, el valor de la llengua cau irremeiablement. Són faves contades.
I sí, parlo de consciència col·lectiva o, millor dit encara, de consciència nacional. De nació, que sembla un terme passat de moda per a alguns cosmopolites de vol gallinaci. De construcció nacional o, segons la terminologia anglosaxona, de nation-building. I la CCMA n’és una peça clau. Per això també, i sobretot, necessita uns diners que avui encara no disposa.
PS: El que passarà al País Valencià i a les Illes Balears pot ser un desastre, sens dubte. Però això no vol dir pas que la cosa anés prou bé fins ara, ni de bon tros. És més, caldria tenir-ho molt en compte de cara al futur, quan es puguin redreçar electoralment les malvestats que es produiran. Si les polítiques en favor del català són porugues, tímides o acomplexades, passen tres coses: no apaivagues pas els qui estan en contra de la llengua, si era el que pretenies; no fas avançar gaire o gens el seu ús social; i a més, generes una profunda decepció en molta gent que t’ha votat i que esperava una altra cosa. I això val per a tots els casos.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
