Dimarts i 13 d’aquest mes de desembre, festa de Santa Llúcia, s’ha complert el 40è aniversari de Ràdio 4 (“l’emissora que us parla en català”), una ràdio històrica, imprescindible en el seu moment i que avui fa nosa. Feliçment, aquest aniversari no passa desapercebut precisament perquè els treballadors i extreballadors de la ràdio han estat cabuts, i gràcies també al suport que Jaume Giró, president de la Fundació “la Caixa”, han volgut que aquest aniversari quedés per escrit amb tots els ets i uts oferint un acte de relleu al Palau Macaya que es farà el dilluns 19 de desembre, a les set de la tarda.

És de justícia mantenir viu l’esperit de l’emissora i aprofitar l’aniversari per fer un repàs als seus orígens (avui volgudament oblidats), quan va ser la primera emissora generalista en emetre per a tot Catalunya (amb infinites mancances, això si) en català. Els professionals que la vàrem posar en marxa –entre els quals tinc l’honor de comptar-m’hi com a editor i presentador d’un dels radiodiaris– es van inventar una nova manera de fer ràdio, un nou llenguatge, un nou periodisme i un model radiofònic purament català, del qual les emissores que van anar naixent després en van aprendre i, perquè no dir-ho, en van copiar el millor.

La Quatre va néixer pobre –amb un quilovat de potència en FM–. Durant bona part d’aquests quatre decennis ha semblat que Ràdio 4 no hagi existit per a la professió, i els pocs que l’han recordada ho han fet passant-hi de puntetes, fins i tot des de les facultats de Periodisme i Ciències de la Informació. Els que un dia van tenir la sort d’utilitzar-la política, sindical, social i culturalment, l’han empobrida en la memòria sense voler recordar el tresor de la il·lusió que durant anys hi van anar posant els professionals que s’han succeït. Els que foren els seus treballadors en la transició, i feren plegats amb el poble el camí cap a la democràcia, han estat uns professionals absolutament oblidats i la seva tasca –monumental– silenciada, tot i les amenaces, trifulgues i pressions que varen tenir els seus periodistes, presentadors, locutors, com ara ja és ben sabut.

Ràdio 4 és la ràdio en català de la Transició i de l’adveniment de la nova democràcia, la ràdio que va fer possible més endavant, amb naturalitat, el naixement de l’emissora de la Generalitat; la ràdio que també avui (amb moltes mancances no imputables als seus treballadors) està ajudant a fer possible l’inoblidable moment polític que els catalans i catalanes estem vivint.

Doncs aquesta Ràdio 4, l’emissora en català de Ràdio Nacional d’Espanya a Catalunya, va néixer el 1976 per voluntat política, en plena Transició però amb poca convicció, com ho demostren les sis amenaces de tancament, l’última el 2006. Mancada de recursos econòmics, materials i humans, sense cap promoció ni estímul, i per tant sense gaire audiència (camuflada a més dins l’EGM entre els múltiples canals de RNE), Ràdio 4, malgrat tot, continua viva i els seus professionals amb ànsies que retorni el seu primitiu esplendor.

He proposat la creació d’una associació que honori el passat de Ràdio 4 i incentivi el present i el futur de l’emissora, una associació que restaria oberta als seus extreballadors, treballadors, col·laboradors, oients i simpatitzants. L’associació hauria de néixer per decisió de conviccions i per la filosofia de valors de la seva trajectòria amb l’encàrrec de defensar una ràdio lliure, democràtica i catalana, recuperant l’esperit de tots els professionals i oients en el moment de la seva fundació, sense allunyar-se en el més mínim dels ideals de la nova Catalunya que s’està gestant gràcies, en part i també, per l’esforç de la Quatre des del 1976. Entre els que es podrien fer socis d’aquesta hipotètica associació m’agradaria veure al secretari de Comunicació de la Generalitat, i a representants de partits polítics i sindicats, hereus d’aquells que utilitzaven Ràdio 4 per cridar ben fort “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, o bé “no a l’OTAN”, cercaven Tarradellas a Saint-Martin-le-Beau, estaven al costat de les revolucions com el cas de Nicaragua, denunciaven dictadures i desastres socials, i tantes i tantes coses que van fer dels professionals de Ràdio 4 els periodistes de ferro de la Transició.

Lluny de tot partidisme i de tot vaivé social i polític, l’Associació d’Amics de Ràdio 4 hauria de propagar la tasca de 40 anys i promoure estudis, debats i treballs encaminats a modernitzar i promocionar un nou model de ràdio en català i catalana d’acord amb els nous temps, col·laborant a fer d’aquesta històrica ràdio un mitjà participatiu, aixoplugant una escola de ràdio d’avantguarda, oberta a noves formes de comunicar, promovent nous professionals i donant totes les eines necessàries perquè els professionals es puguin superar dia a dia. L’Associació hauria de contribuir a què Ràdio 4 torni a ser un referent per a la història de la ràdio a Catalunya, un país que es pot permetre perfectament una convivència generosa entre Catalunya Ràdio i Ràdio 4. Una competència que afavoriria a tots plegats.

Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram