“Em moriré imprimint El País en paper”. La frase és de José Luís Cebrián, l’home de blau, i llegint-la es constata que la desaparició del paper en els grans rotatius va de debò i que comença a tenir els dies comptats. Ningú fa una asseveració com aquesta si no es veu fortament pressionat per les circumstàncies. Ho accepti o no.
Els sempre pioners anglosaxons ja han iniciat el procés de desglaçament: un primer i tímid desmentit oficial sobre The Guardian no esclareix els dubtes sobre la possibilitat real de suprimir la seva versió en paper, però la revista Newsweek ja ha donat el pas i a partir del gener només es podrà trobar la versió digital. Tothom espera una cascada de nous pronunciaments similars.
Per motius diferents, i des del fracàs, aquí tenim l’exemple dels rotatius Público o Qué!, i una primera diagnosi: el seu pes i presència s’ha diluït tant que fins i tot no està clara la seva continuïtat a la xarxa. És com si, sense el paper, la capçalera –així en abstracte– no tingués suficient cos i ànima… Que el paper només podrà sobreviure en els nínxols de mercat –temàtics o territorials– sembla força evident. Precisament són els grans rotatius els que ho tenen més magre al carregar amb el pes de les seves dimensions i tiratges, que els fa especialment vulnerables a l’efecte víric i ultraràpid que provoca la xarxa. I la crisi.
Passar d’un model industrialment insostenible a un altre incipient, i per tant desdibuixat, no és gens fàcil. La gran recessió ens agafa enmig d’una transició empresarialment lletja, no desitjada, incòmoda, d’una migració forçada on els dinosaures tradicionals conserven les mateixes estructures que fa dos-cents anys, i les pretenen combinar amb altres models híbrids a la xarxa. Un guirigall que busca el seu ordenament sense (encara) un model de negoci clar i contundent, i un retorn econòmic (avui) dubtós i insuficient.
The New York Times, com sempre, marca el camí, però només tímidament. Hi ha consens sobre que la gratuïtat a internet s’ha d’acabar i el diari fixa el pas i obté una important massa crítica de lectors-pagadors a l’obrir finestres gratuïtes combinades amb les de pagament. Educar als lectors digitals a què valorin el contingut exclusiu és una tasca titànica, però el procés ja és irreversible. L’era del gratis total finalitza a la velocitat proporcional que ho fa la fallida dels grans rotatius en el món del paper. De Matrix a la rotativa de màquina plana ja només hi ha un sospir.
Els editors brasilers (els primers en fer-ho) es planten i diuen prou a la bicoca de Google News: o el gegant tecnològic comparteix part del pastís o els seus continguts no podran ser llegits a la xarxa impunement. Un altre pas per preparar el camí de la no gratuïtat, pedra de toc de la supervivència en el món virtual. A Berlín, els editors han aconseguit imposar “la llei Google” que obligarà els buscadors d’internet a pagar pels resums dels diaris. Tot això accelerarà encara més el desglaçament.
Mentrestant, a l’Estat espanyol, la inversió publicitària en mitjans digitals supera per primer cop la dels diaris impresos en paper: 18,3% a la xarxa contra el 15,6% al quiosc. Dades que no permeten una extrapolació del tot clara, ja que la crisi ha distorsionat el volum de les xifres, amb caigudes del negoci publicitari que superen el 20% sostingut: no és que pugi tant la quota a internet (de fet cau un 1,1%), és que la del paper s’ha desplomat. I ho continuarà fent.
Enmig d’aquesta tempesta perfecta, la crisi tritura el sector i el tancament de diaris de pes (nacionals o regionals) precedeix la constel·lació de petits mitjans locals que abaixen la persiana sense cap soroll mediàtic. En silenci, tal com van néixer.
I el pitjor de la crisi encara no ha vingut, diuen, si donem crèdit a les paraules de Conrado Carnal, president de l’AEDE (els editors espanyols): “Al 2010 pensàvem que havíem tocat sostre, però el 2011 va ser pitjor i el 2012 està sent dramàtic”.
I el 2013?
David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.
