Quan a primera hora vas encendre l’ordinador, et vas trobar un correu del Joan. Feia temps que li havies perdut la pista i et va alegrar molt saber d’ell, et demanava un article per a la revista que dirigia des de feia pocs mesos. En un moment de la seva sol·licitud et marcava l’extensió de l’article i et demanava que no t’estenguessis molt més “perquè la nova maquetació de la revista ha fet que ‘respiri’ més i sigui més llegidora, però també que disposem de menys espai”.

Sempre has trobat que aquesta expressió era molt encertada, és tan clar que un text –en un diari o en una revista de paper– per poder-se llegir bé ha de “respirar”! Però si parlem de la lectura en pantalles aquesta característica del text encara és fa més necessària.

L’ergonomia és cada vegada més present en la interacció entre les persones i els ordinadors: nous ratolins o comandaments són dissenyats com a “pròtesi” o “extensió” de les nostres mans, com diria Marshall McLuhan. Però l’ergonomia no s’aplica només en la manipulació i el control dels ordinadors, també l’ergonomia cognitiva és important. En els nous dissenys de les interfícies d’usuari, han de facilitar la percepció dels continguts ja sigui de textos, fotos, gràfics o vídeos. Les interfícies han ser fàcils d’entendre, fàcils d’accionar i molt intuïtives.

Recordes les grans discussions amb el dissenyador d’AulaMèdia, en Manel ‘Xec’, quan tu li vas demanar un nou disseny per a la revista digital. Et deia que una de les virtuts que valorava de l’ergonomia és que ens fa conscients de les habilitats mentals i físiques de les persones, però també de les seves limitacions. Alguns dissenyadors que han treballat en maquetes per publicacions digitals subratllen que un dels grans canvis en el disseny de webs és el disseny horitzontal del contingut. Seguim d’aquesta forma l’horitzontalitat del format natural de la pantalla, per sobre del disseny verticalitzant de les publicacions en paper, ja siguin diaris o revistes.

El dia que vas anar al seu estudi a fer-li l’encàrrec et va frapar un cartell immens del Leonard Cohen en tons blaus. Però sobretot vas fer atenció a un dibuix que destacava en una de les parets de l’estudi del Manel. Entre fotos, cartells i logos de grans proporcions emergia un dibuix de l’skyline de Barcelona amb tots els edificis emblemàtics de la ciutat, la Sagrada Família, les “torres bessones” del Poble Nou, la torre Agbar, l’hotel Vela, la torre de telecomunicacions del Tibidabo, etc. Sobre el castell de Montjuïc un gran cartell indicava: “Barcelona. Parc temàtic del disseny”.

Desprès de comentar el dibuix i riure de la fal·lera dissenyadora dels alcaldes de la ciutat, vau posar fil a l’agulla. Tu tenies molt clar el que volies per a la revista digital, un disseny molt simple; li vas fer quatre gargots en un paper i li vas detallar quines eren les teves pretensions.

–Vull un disseny minimalista –li vas resumir.

El Manel et mirava –sabia de la teva debilitat pel disseny– i molt pacientment et deia:

–Ja sé el que vols, ja. Però el disseny que proposes és tan simple que el contingut quedarà despullat.

–No m’importa que quedi despullat si així comunica –li afirmaves taxativament.

Ell, solemnement, et va contestar:

–És que el disseny també és comunicació.

Francesc-Josep Deó. Director d’AulaMèdia.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram