Aquests dies se celebra l’edició anual del DocsBarcelona. Per a la majoria de lectors d’aquest portal no descobriré ara la importància de tenir al nostre país un esdeveniment internacional per a aquest gènere audiovisual. Un festival que al llarg de la seva ja llarga trajectòria s’ha consolidat com a referent i dinamitzador en dos àmbits que esdevenen complementaris. El primer és el d’haver esdevingut un espai internacional de trobada professional de directors, productors, agents de vendes… i dinamitzador de projectes audiovisuals (consultories, pitchings, tallers…). El segon, com a proposta altament atractiva, no només per a cinèfils, sinó també per a públic ben heterogeni, atret pel reclam d’un programa molt divers d’històries potents magníficament narrades a les pantalles. Un doble èxit pel qual cal felicitar de nou la feina de Joan Gonzàlez, Elena Subirà, Helena Alabart i tot el seu equip. I d’aquest segon àmbit en faig un apunt de present i futur.
Deia al títol que el gènere documental ha trencat de fa dies la concepció d’obra audiovisual minoritària, de nínxol. Fa ben poc, un documental fet a Catalunya liderava el prime time televisiu, amb un share (audiència) d’un 21,5%. Balandrau, infern glaçat va ser emès al Sense ficció de TV3, inaugurava el DocsBarcelona amb una exitosa projecció als cinemes Aribau i, com a tercera i molt important finestra, està disponible a Filmin. Una triple difusió/exhibició simultània que marca per on va i sobretot per on anirà bona part l’explotació de les produccions audiovisuals adreçades a grans audiències. Siguin documentals com aquest o pel·lícules de ficció.
Un documental líder d’audiència als vespres! Això no és un fet casual, ni molt menys. TV3 va fer des de l’inici una aposta pels documentals en horari de màxima audiència. Al 30 minuts que va posar en marxa Joan Salvat se li va afegir 25 anys més tard el Sense ficció, també en horari de prime time. Una televisió que no només ofereix finestres privilegiades a la seva graella, sinó que ha estat fonamental per aixecar produccions catalanes que han funcionat molt i molt bé. Sens dubte, la implicació i encert de grans professionals com el mateix Salvat, Eduard Sanjuán, Carles Solà o Montse Armengou n’han estat determinants. L’excel·lent producció de Goroka i Lastor Media abans esmentada n’és un clar exemple, perquè malgrat pugui semblar un pressupost molt modest, sobretot si el comparem amb el resultat final, està clarament per sobre de la majoria de documentals que es fan a Catalunya. Una escassetat pressupostària que també pateix el sector dels llargmetratges.
Però portem molts anys, massa anys, amb una CCMA sense prou musculatura financera per enfortir aquest gènere audiovisual del nostre país… i afrontar els reptes interns que té pendents la casa. La necessitat imperiosa que la CCMA i el conjunt del sector audiovisual del país comptin amb un suport econòmic mínimament suficient no pot esperar més temps. Quelcom semblant vaig apuntar fa unes setmanes amb relació al sector de l’animació.
Les dues convocatòries de 6 milions cadascuna acordades pel Departament de Cultura i la CCMA o les actuals línies de suport publicades per l’ICEC són molt bones notícies, sens dubte. Però no és pas suficient ni de bon tros. Ara caldrà veure quan es concreta el compromís del nou Govern d’anar situant el pressupost anual del Departament de Cultura per sobre dels 500 milions d’euros, i el que això acabi significant per al necessari rellançament de la nostra indústria audiovisual, en una època de canvi de paradigma per a tota la cadena de valor del sector. Aquí i a tot el món.
Mentrestant, a Madrid van amb el pedal de l’accelerador premut a fons…
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
