Opinió

El feble model de mitjans locals a Castella-la Manxa

|2019-04-16T08:56:31+02:0016 Abril 2019|Comunicació21

Per raons de feina, mentre preparem el I Congrés Interpirinenc de Mitjans de Proximitat, he tingut l’ocasió de compartir taula amb sengles professors de Comunicació de Castella-la Manxa i Euskadi. Dels bascos –com ja s’ha comentat aquí mateix– en conec una miqueta, sobretot de la força que estan agafant els mitjans locals i comarcals, mercès al suport, primer de la Diputació de Guipúscoa, després del Govern basc, i de fa pocs anys del nou Observatori de la Comunicació Behategia. De Castella no en tenia cap noció, ni un borrall del seu model de proximitat, i vaig parar orella.

El món digital ha donat oxigen perquè els periodistes obrin petits mitjans i de mica en mica vagin teixint una xarxa de proximitat. Fins i tot, comenta la companya Belén Galletero –de la Universitat castellano-manxega– des del món universitari s’està fent una aproximació als estàndards de qualitat en el periodisme digital de Castella-la Manxa. La seva importància radica en què aquesta comunitat autònoma és escenari d’una accelerada migració des dels mitjans de comunicació tradicionals als mitjans creats a internet. Considerant que els cibermitjans ocupen ara una posició privilegiada, els estudiosos de l’esmentada universitat han cregut pertinent avaluar si mantenen les bones pràctiques exigibles al periodisme com a activitat social de servei públic.

M’expliquen que, amb aquest objectiu, s’apliquen uns paràmetres ad hoc, dissenyats a partir de la revisió bibliogràfica sobre qualitat en mitjans digitals. És una qüestió prou important. Ja tenen 20 mitjans digitals que se sotmeten al control de l’OJD i tots ells reben ingressos de l’administració regional a través de publicitat institucional. Vaja, que la qüestió catalana no és pas exclusiva del nostre país. Em comenten que el resultat –el diagnòstic, per a ser exactes– ha posat en relleu quelcom també destacable: es detecten pràctiques que alerten sobre una devaluació en l’exercici periodístic i, per tant, en la qualitat de la informació que transmeten aquests mitjans.

Seguint els consells dels meus interlocutors, consulto el web de l’Observatori de la Comunicació de Castella-la Manxa MediaCom (Facultat de Periodisme-UCLM) que va néixer el 2015 amb l’objectiu de realitzar rastrejos sistemàtics dels mitjans de proximitat en l’esmentada regió, de tal manera que es pogués avaluar la seva evolució recent. Llegeixo que “la seva posada en marxa constitueix el primer intent d’iniciar una línia de recerca amb continuïtat sobre els mitjans de comunicació en aquesta comunitat autònoma, ja que les contribucions acadèmiques dedicades al seu estudi són escasses. Seria pertinent reflexionar en quina mesura la manca d’interès acadèmic i d’estudis exploratoris guarda relació amb l’ecologia dels mitjans regionals, caracteritzada per la precarietat i l’alta dependència del finançament públic.”

Em queda clar que els mitjans de comunicació castellano-manxecs estan directament relacionats amb l’acció política i l’exercici democràtic: en certa mesura, operen com un indicador de la implicació de la ciutadania i la qualitat del debat públic, si no ho vaig entendre malament.

Des del mateix web de l’Observatori arribo a un article de la revista Barataria – Revista Castellano-Manchega de Ciencias Sociales. Hi llegeixo que els investigadors formulen una taxonomia de 75 dimensions agrupades en tres macroàrees que agrupen aspectes empresarials, sociolaborals i de contingut, encara que per “determinar el compliment d’algunes d’elles és necessària la indagació en el si del mitjà i o bé el seu compromís de resposta veraç, i no només una anàlisi del que es presenta accessible a través de l’observació externa”.

I en tot aquest procés de definició de qualitat, que és la finalitat principal del treball, cal preguntar-se: quin paper hi juga l’audiència? La resposta és de les professores Belén Galletero Campos i Vanesa Saiz Echezarreta. Ho escriuen així: “Creiem rellevant, a l’hora de fixar els estàndards de mesurament sobre la qualitat, prendre en consideració el context i les característiques dels receptors potencials. El 32,7% de la població de Castella-la Manxa se situa en els segments de classe mitjana baixa o baixa, i és la tercera comunitat autònoma que presenta l’índex socioeconòmic més baix d’Espanya (AIMC, 2017). Pel que fa al nivell educatiu, el 69,4% no té estudis superiors, sent només un 16,4% dels que compten amb nivell universitari. El percentatge de població sense cap mena d’estudis o amb educació primària és del 26,7% (CIS, 2015). La fràgil estructura mediàtica que presenta respondria a una societat informativament deprimida i dominada pel consum audiovisual, el que genera certa incertesa sobre com es produeix la interacció entre mitjans i ciutadania i quin valor atorga a la qualitat cadascuna d’aquestes instàncies”.

Resulta evident que, a la llum d’un context sociocultural com el descrit, és rellevant que es vulgui indagar quin pes tenen, tant en la producció com en el consum mediàtic, criteris com l’originalitat en l’agenda temàtica, la varietat de fonts o elements innovadors de disseny. Com es diu en l’article, “és factible concloure que aquest entorn exigeix, amb més afany, establir sistemes de promoció de la qualitat que afavoreixin un consum crític i una millor comprensió de la informació.”

És una obvietat que per adquirir qualsevol estàndard de qualitat són necessaris ingressos i aquests arriben als mitjans de proximitat de l’autonomia en bona part de les administracions. La pregunta em va venir sola: amb quin criteri s’adjudica la publicitat? La compra d’espais publicitaris amb empreses titulars de mitjans de comunicació i informació, locals, comarcals, provincials i regionals es regeix per un decret del 2016, en el qual es llegeix: “Els mitjans que vulguin optar a contractants han d’acreditar: a) Solvència tècnica/professional demostrada mitjançant la declaració del personal contractat, amb jornada completa o parcial, i en tot cas ha d’aparèixer com a mínim un periodista amb l’acreditació corresponent. b) Estar sotmesos a un sistema de control d’audiència, bé OJD Interactiva o ComScore”.

M’expliquen que es tracta de la primera iniciativa per establir criteris mínims transparents en la distribució de les campanyes, que, si bé no aplica una valoració qualitativa als sol·licitants –qüestió que sí recull la majoria de convocatòries autonòmiques en altres comunitats quan parlem d’ajudes públiques a mitjans de comunicació. Seguint els criteris aprovats, faig una cerca i em dona que durant 2017 (no he trobat cap més dada) van rebre contractes publicitaris 32 mitjans digitals de la regió, per un muntant total de 708.749 euros, el que em dona una mitjana de 22.000 euros per cada digital!

Torno cap a l’estudi universitari publicat a Barataria. Em sorprèn el que llegeixo: “Els resultats del nostre estudi confirmen que la transparència és un dels aspectes més deficients en els mitjans digitals de Castella-la Manxa. Encara que a priori els recursos del web 2.0 podrien afavorir l’aparició de nous sistemes de supervisió i transparència, en els cibermitjans objecte d’anàlisi no només es detecta la manca dels més nous –botó de notificació d’errors, blog del director, xats amb els lectors, entre d’altres– sinó d’aquells clàssics que permeten obtenir informació bàsica com la identificació del director o la declaració dels principis editorials. La major part dels mitjans presenten un alt incompliment dels criteris més elementals, només Guadalajara Diario compleix nou d’aquests indicadors, sent l’únic mitjà que ofereix la informació sobre qui són els propietaris de la societat editora. Només un 38% dels mitjans superen cinc requisits complets, sent majoria els que se situen entre tres i quatre ítems. ValdeRec és el cas més evident de falta de transparència: no compleix cap ítem de l’indicador i, a més, l’avís legal que manté correspon a una altra empresa. El segueix com a mitjà menys transparent WebToledo, que només presenta el nom del director i una via de contacte amb la redacció, ítem aquest últim, al costat del nom de la societat editora, que figura en la majoria de mitjans. Pel que fa al tipus de societat, la majoria de les identificades (15) són societats limitades, una Societat Anònima (El Dia Digital) i una entitat cooperativa (Albacete Abierto)”.

Val la pena copiar els deu indicadors ben elementals a què fan referència, per a situar-nos encara millor. Són: via de contacte, dades de medició, informació financera, informació línia editorial, estructura de la plantilla, redactor en cap, director, propietari/soci majoritari, tipus de societat i nom de la societat editora. Rudimentari.

Pel que fa als continguts informatius, una tendència compartida és la baixa producció pròpia i, al contrari, l’excessiva publicació –sense modificacions– de notes de premsa, comunicats i notícies d’agència. Un indici és la manca de signatura, els crèdits de les notícies de portada solen atribuir-se a la redacció o a l’agència. Segons el treball al qual em refereixo “si ens atenem als indicadors de transparència, disseny i estructura és notable el marge de millora que presenten els digitals castellano-manxecs. Per fomentar un consum crític dels mitjans i en línia amb els principis de la cultura de transparència, s’hauria d’incrementar la informació sobre el mitjà que està disponible per als lectors, almenys sobre les estructures de les plantilles, principis editorials i composició de la societat editora”.

Així, doncs, a la vista del que tenim a les mans, estimo que les administracions que realitzen aportacions econòmiques als mitjans d’aquella regió mitjançant publicitat institucional (Junta de Comunitats, diputacions i ajuntaments, pel que em comenten els meus interlocutors) podrien ser cada vegada més ambicioses en relació a la concessió dels contractes publicitaris, exigint una sèrie de paràmetres que animin a la modernització i millora dels digitals, ni més ni menys que el que es fa a Catalunya. És prou sabut que el nombre de visites és, avui dia, el principal indicatiu per fixar les quanties de la publicitat, tant pública com privada, i no s’han implementat encara (malauradament) sistemes que tinguin en compte un altre tipus d’indicadors.

El treball de la revista Barataria conclou que “han apreciat una certa relació entre els mitjans que compleixen menys ítems i els que van percebre imports menors per part de la Junta de Comunitats. No obstant això, no hi ha forma de saber quin impacte tenen els ingressos públics en els processos de millora dels digitals regionals i creiem que un sistema d’indicadors que permeti un seguiment monitorat facilita una primera avaluació”.

Afortunadament, el model de mitjans de proximitat de Catalunya juga en una divisió superior, tot i que encara ens queda camí, no inflem massa el pit. Potser que obrim les portes del Congrés Interpirinenc a oients d’arreu!

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.