La frase diu així: “Ni carrers, ni places, ni campanars, ni paisatges. El millor de cada poble és la seva gent”. La pronuncia Quim Masferrer a la promoció de la nova temporada d’El foraster, a TV3. Una frase pensada per funcionar com a reclam, com a síntesi emocional del programa. I precisament per això cal analitzar-la amb deteniment. Perquè la promo no és un detall menor, és la carta de presentació, la marca identitària d’un format que té molta incidència en l’imaginari col·lectiu.
Catalunya afronta des de fa anys una agenda rural clara i inajornable. Més del 70% dels municipis catalans són rurals, o escassament poblats, però en aquests municipis hi viu menys del 10% de la població. Aquesta dada recent i consolidada explica un país profundament desequilibrat, amb una forta concentració demogràfica a Barcelona i la seva àrea metropolitana, i una extensíssima xarxa de pobles que sostenen el territori, el paisatge, el patrimoni i els serveis amb molt poca població. No és només una qüestió demogràfica, sinó, també, de cohesió, identitat i futur.
Aquesta realitat ha situat el món rural al centre de l’agenda pública del país. No per casualitat. Sinó perquè el despoblament, la pèrdua de serveis i el risc de trencar el vincle comunitari s’han convertit en un problema estructural. L’Estatut de municipis rurals, les polítiques per intentar el reequilibri territorial o els plans de serveis i connectivitat parteixen d’un mateix principi: el territori no és un accessori, és essencial. Precisament per això, qualsevol discurs públic que menysté els carrers, les places, el paisatge i l’entorn va a contracorrent d’aquesta agenda. Quan des d’un mitjà públic es construeix un relat que separa la gent del lloc, no només s’empobreix la narrativa, sinó que es debilita el sentit mateix de les polítiques que volen preservar els pobles vius, que tenen identitat i projecte.
“El paisatge, els carrers i les places no són un decorat. Són l’escenari real, no televisiu, en el qual es construeix la identitat de les persones. Quan es prescindeix d’aquests elements, el relat esdevé pla i superficial”
En aquest context, parlar del món rural no és un tema neutre. Requereix criteri, coneixement i responsabilitat. Perquè cada relat contribueix –o no– a reforçar una mirada respectuosa o, per contra, a alimentar una visió simple i funcional del territori. La frase de la promo connecta amb una expressió que Quim Masferrer repeteix sistemàticament a cada programa: “Gent de (…), sou molt bona gent”. Una fórmula que genera el hihi haha, que provoca rialles, aplaudiments i complicitat, que funciona perfectament en clau televisiva. Però cal preguntar-se: això és posar la gent en valor? O més aviat és convertir-la en un recurs emocional fàcil, amable, acrític i perfectament encaixat dins d’un guió?
La gent no pot ser només això. Les persones, no són un gag, ni una reacció prevista, ni una peça més del ritme del programa. No poden ser víctimes d’un guió que les utilitza per generar moments simpàtics i previsibles. És aquesta la realitat de Catalunya? Una realitat feta de persones descontextualitzades, reduïdes a una qualitat genèrica (“bona gent”) que serveix per provocar aplaudiments, però no explica res del lloc on viuen?
Dir que “el millor de cada poble és la seva gent” pot semblar una afirmació indiscutible. Però quan s’acompanya de la negació explícita de carrers, places, campanars i paisatges, el que es fa és trencar el vincle fonamental entre les persones i l’entorn. Les persones són també cultura, tradicionals, rituals, festes majors, maners de fer que es viuen –precisament– als carrers i a les places. Són danses, fogueres, mercats, trobades, silencis compartits, memòria col·lectiva. Tot això no és un accessori, és estructural.
“En un moment en què l’agenda rural reclama mirades curoses, complexes i compromeses, reduir el món rural a un banc de personatges simpàtics per fer riure no ajuda”
En aquest punt és idoni recordar la feina rigorosa de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, que ha identificat i estudiat 134 paisatges a tot el país, posant en valor no només els elements naturals, sinó també els humans, culturals, socials i simbòlics. Els seus catàlegs reconeixen que el paisatge no és només allò que es veu, sinó també allò que es viu, s’interpreta i es comparteix. És la relació entre el lloc i la comunitat. És exactament el contrari del que s’esborra d’una sola sacada amb una frase promocional que menysté l’entorn.
El paisatge, els carrers i les places no són un decorat. Són l’escenari real, no televisiu, en el qual es construeix la identitat de les persones. Quan es prescindeix d’aquests elements, el relat esdevé pla i superficial. Funciona a la pantalla, però empobreix la comprensió del territori. És una paradoxa que aquest menyspreu del discurs es produeixi mentre el mateix Quim Masferrer es passeja, literalment, per carrers, places i paisatges de cada poble, que apareixen constantment a la imatge però queden buits de significats en el relat. És a dir, hi són, però no compten; es veuen, però no s’expliquen.
Parlar avui del món rural significa parlar de regeneració, però no d’una regeneració estètica ni emocional. Regenerar no és convertir els pobles en escenaris televisius ni les persones en material narratiu. Regenerar és reforçar el vincle entre la gent i l’entorn, dignificar el lloc, reconèixer la seva complexitat i explicar-lo amb profunditat. Quan el relat mediàtic opta per la simplificació (per la rialla fàcil, pel “tothom és molt bona gent”), el que fa és buidar de contingut aquesta regeneració simbòlica que és tan necessària per al món rural. I sense un relat sòlid, no hi ha projecte de futur possible.
Hi ha, a més, un altre element que no es pot obviar. El forester porta moltes temporades en antena. A aquestes alçades, insistir en una frase com la de la promo no és una llicència innocent. És assumir, conscientment o no, que després de recórrer desenes de pobles encara no s’ha volgut (o sabut) explicar la relació profunda entre les persones i el seu entorn. I això és especialment greu en una televisió pública.
“Parlar del món rural no pot servir per alimentar egos ni fórmules d’èxit televisiu. Ha de servir per explicar tal com és el país: divers, arrelat i profundament vinculat als seus llocs”
Em sembla important fer referència a qui construeix aquest relat. El programa, amb aquest tipus de frases, demostra no ser un exercici periodístic, sinó un format conduït per un actor. I això és important. Si el programa fos presentat per un periodista, algú format per observar, contextualitzar i interpretar la realitat amb criteri, difícilment acceptaria una frase com la de la promo. El periodisme exigeix coneixement del territori, capacitat d’anàlisi i respecte pel context. La televisió no és un teatre, ni el país pot explicar-se com si fos un escenari on tot s’hi val mentre funcioni a la pantalla.
Perquè TV3 no és només entreteniment. Té una funció de servei públic i una responsabilitat clara en la construcció del relat del país. En un moment en què l’agenda rural reclama mirades curoses, complexes i compromeses, reduir el món rural a un banc de personatges simpàtics per fer riure no ajuda. Alimenta els tòpics, banalitza el context i desplaça el focus cap un relat còmode que, massa sovint, sembla més pensat per lluir el presentador que per entendre el territori.
Parlar del món rural no pot servir per alimentar egos ni fórmules d’èxit televisiu. Ha de servir per explicar tal com és el país: divers, arrelat i profundament vinculat als seus llocs. Perquè la gent, sense carrers, sense places, sense campanars, sense cultura i sense tradicions, no és gent: és només contingut.
I això, en una televisió pública, hauria de ser inacceptable.
Albert Brosa, periodista.
‘Quan el silenci deixa de ser una opció’ – Josep Solano
