
El periodisme del 2024 sembla obert a inventar nous gèneres periodístics que, com el MacGuffin, són simples excuses per jugar amb els lectors informats o l’audiència despistada, amb finalitats alienes al periodisme. Al director britànic li importava poc la veritat sempre que no fos la seva veritat, però ell era un artista i la seva creació una ficció.
L’ús mediàtic massiu de la medalla d’Isabel Díaz Ayuso al president argentí Javier Milei és un MacGuffin modern, una grollera i perillosa excusa per arraconar, cada dia una miqueta més, Alberto Núñez Feijóo, un senyor clarament penedit d’haver abandonat la seva Galícia rural vist que Madrid no és la Gàl·lia ni ell cap
Cèsar victoriós.
Els MacGuffin del periodisme del 2024 obren la via a un nou gènere periodístic on, sense claudicar de la injuriada i poderosa fake new, obre de manera sistematitzada un nou camp d’excuses (o MacGuffins) que alimenten un relat periodístic tòxic i enverinat però efectiu. I, com feia Hitchcock camuflat en la seva figura patriarcal i aparentment inofensiva, els MacGuffin d’avui –una variant del que sempre ha existit en política– permet explorar nous i inquietants horitzons al periodisme.
Si amb la realpolitik es pretenia fer una reflexió professional dels conflictes apartant de l’equació els utòpics, el MacGuffin com a gènere periodístic i d’ús massiu s’infiltra en l’ofici com un visible cavall de Troia ple de dinamita. Hitchcock segur que veuria aquí una trama possible. Però ell, fidel al seu estil, li donaria la volta i potser faria que els MacGuffin del periodisme del 2024 ja no fossin cap MacGuffin. Simplement, buidor.
David Centol, editor del Grup Comunicació 21.
Què hagués filmat John Ford al Donbàs?


