El lideratge de TV3 –32 mesos seguits– s’explica fonamentalment perquè és l’única possibilitat que tenim els catalanoparlants de consumir televisió generalista en català i que ens parli de prop. Hi ha un segon element. Com que la demoscòpia ja ha acreditat també que hi ha una relació gairebé causal entre la llengua i el posicionament polític en relació a l’independentisme, TV3 ja no és que sigui només l’única oferta en català feta des de Catalunya, si no que també es converteix en l’únic canal que un sobiranista pot mirar-se sense sentir-se expulsat abans del primer tall publicitari. Hi haurem d’afegir el tercer element, la qualitat, però sabent que no és el més important; almenys en l’actual conjuntura política que s’inicià ja fa gairebé una dècada.

La primera variable és inamovible. No hi haurà més oferta televisiva de caràcter generalista en català. La televisió costa el que costa, els catalans són el que són i les dues butxaques que poden finançar projectes televisius –aportacions públiques i publicitat– donen pel que donen. Ni tindria sentit que amb recursos públics s’asseguressin projectes privats, ni tampoc el mercat publicitari pot alimentar-lo, com ja va quedar acreditat amb els diferents intents del Grupo Godó. Tampoc és creïble l’operació, tantes vegades anunciada com ajornada, que un dia TVE apostarà decididament, abocant-hi diners, per la producció continuada de continguts en català fins a un volum que permeti afirmar que existeix una alternativa.

Pot haver, això sí, ofertes complementàries que compleixin raonablement bé els seus objectius. La XAL, per exemple, actuant amb el coixí dels diners públics, fa bé de motor de tota la producció de les televisions locals de Catalunya, donant-los-hi al mateix temps una finestra d’emissió i fent aflorar realitats invisibles per a una televisió generalista. La resta, es digui 8tv, Canal Català, El Punt Avui TV o la recent anunciada Teve.Cat estan obligades a mantenir-se en els terrenys de la marginalitat. Aquesta afirmació no vol ser un menysteniment. Qualsevol activitat econòmica dibuixa unes fronteres clares a partir de les quals s’instal·len els actors marginals d’aquell sector.

Poden sobreviure, sí, però això no els converteix en una alternativa als jugadors principals. Viuen de les molles que queden damunt la taula quan els grans han acabat l’àpat. És una manera de viure, o de malviure, però amb la certesa que mai s’aconsegueix una cadira per seure a taula i menjar amb coberts. Resumint, el lideratge de TV3 no es veurà amenaçat perquè pugui deixar de ser l’única oferta televisiva generalista en català.

Això, ni ha passat ni passarà. El flux d’audiència, el principal, que s’explica per aquesta variable està condemnat a mantenir-se. En l’imaginari col·lectiu TV3 és “la nostra”, però hi faltaria afegir també que és “l’única”. Aquest, i no altre, és el seu principal avantatge competitiu. Aquest extrem queda especialment acreditat quan es produeixen puntes de consum informatiu obligades per l’actualitat. És en aquests moments quan el consumidor de televisió necessita un referent proper.

La segona variable, derivada de la conjuntura política, tampoc canviarà ni a curt, ni a mig, ni a llarg termini. TV3 està condemnada a ser també l’única oferta televisiva que no expulsa els independentistes ofenent-los cada 15 minuts. El flux d’audiència derivat d’aquesta variable que, donat el fort component lingüístic del ciutadà sobiranista, no deixa de ser una derivada de la primera, també es mantindrà inalterable en el futur.

Queda el tercer vèrtex que explica el lideratge: la qualitat. Així com les dues anteriors tenen l’atribut de la perennitat, aquesta ja no. TV3 pot ser una televisió de qualitat o pot no ser-ho. Dependrà de la importància que els òrgans de control donin a aquesta variable, de la capacitat dels seus òrgans de govern, de l’encert dels seus directius, dels recursos dels que disposi, de la manera com els utilitzi i unes quantes coses més, totes elles importants. Però per dir-ho clar, TV3 pot seguir sent líder pels temps dels temps sense que això la converteixi forçosament en una televisió de qualitat.

N’hi ha prou amb ser l’única en català i l’única que dona veu a l’independentisme perquè TV3, amb una agenda política com la que tenim, més el canvi d’hàbits en la manera de consumir televisió (disgregació d’audiències, consum a la carta en plataformes cada cop més competitives, etc.), pugui seguir regnant amb certa tranquil·litat en el minifundi de les audiències.

Per això, en la mesura que preocupi la qualitat de la televisió pública catalana, algú hauria de repensar-se que el martell per defensar la bondat i encert del projecte actual sempre colpegi sobre els claus del lideratge. Perquè, per dir-ho sense eufemismes, es pot acabar fent una televisió que no passi de normaleta i que mantingui el lideratge; sempre que sigui l’única televisió que poden mirar catalanoparlants i sobiranistes.

No es tracta de menystenir-lo, el lideratge. Però sí de posar en quarantena certs automatismes mentals i raonaments acrítics de causalitat que poden resultar falsos a poc que es grati. En televisió, com en literatura, cuina i tot el que hi vulgueu afegir, ser el més consumit no és sinònim de qualitat. Ser el més consumit només vol dir ser el més consumit. Això, que en les televisions plantejades únicament com a negoci es pot menystenir, ha d’estar sempre present quan es parla de projectes televisius públics.

El lector té dret a preguntar si considero que aquesta amenaça de pèrdua de qualitat dissimulada per un lideratge incontestable s’està ja produint en el present. La meva resposta és que TV3 està deixant de ser un balcó al món per esdevenir una finestra al pati de llums de l’escala dels veïns que li donen el lideratge. Una escala gran i molt atapeïda, això sí.

Penso que això no és atribuïble als seus directius –Vicent Sanchis, per posar noms i cognoms, fa una bona feina atenent als objectius que ha de complir– i tampoc al seu òrgan de governança. Ni tan sols a les dificultats econòmiques o a la manca de finançament. Més aviat el problema rau en la incapacitat dels representants de la propietat –vostè i jo som els propietaris, els parlamentaris els nostres representants– de tenir una opinió més o menys clara sobre quin és el tipus de projecte que voldrien a llarg termini, atrevir-se a verbalitzar-lo, fer l’encàrrec per executar-lo, donar llibertat i autonomia a qui hagi d’implementar-lo i, naturalment, passar comptes de manera seriosa sobre el grau d’assoliment.

Però és més agraït per al pim-pam-pum polític obligar els directius a comparèixer de manera rutinària al Parlament per fer-los-hi perdre temps en qüestions menors i anecdòtiques que no porten a cap banda que dedicar, ni que sigui un minut, a imaginar-se la televisió a 15 anys vista, fer l’encàrrec per fer-la possible i definir les fites que així ho acreditin. Algú pot contradir aquesta afirmació i argumentar que per canviar les coses es va aprovar recentment una nova llei que ho fes possible. No van per aquí els trets. Perquè l’esperit, ni que fessin una llei cada dia, seguiria sent el mateix: pim, pam, pum, toma lacasitos.

Josep Martí Blanch, periodista.