Els habitants dels 947 municipis catalans estan convocats a les urnes el diumenge 28 de maig. Escolliran qui governarà cadascun dels ajuntaments del país. Les eleccions municipals, que es duen a terme cada quatre anys, són les que tenen més incidència en el dia a dia, perquè serveixen per triar els representants –alcaldes i regidors– que tindran la responsabilitat d’adoptar les polítiques més vinculades a la ciutadania. Els partits les afronten no només amb voluntat d’assumir la màxima quantitat d’alcaldes i representants possibles, sinó també com a plataforma per afermar el seu poder des de les arrels locals.
Perquè la democràcia funcioni bé cal uns mitjans informats amb capacitat d’interpretació i informar de l’activitat dels nostres organismes públics. El govern local no és una excepció. Com a membres del quart estament, els periodistes juguen un paper crític i important per garantir la integritat i responsabilitat del nostre sistema de democràcia local.
Els mitjans de comunicació també tenen un paper essencial en facilitar la comprensió comunitària dels nostres ajuntaments. Després de tot, la qualitat de la nostra democràcia reflecteix el grau d’interès que hi té la ciutadania.
Els mitjans en general, però els de proximitat encara més, estan compromesos a fer gala d’una veritable transparència i posar a disposició del públic el vestit i les costures de les responsabilitats del govern local, encapçalat per la figura de l’alcalde, veritable patró de la nau urbana. En aquest esforç, el paper dels periodistes és fonamental, però amb editor i periodista combregant junts. Tots dos són vitals si es vol reforçar la confiança de la ciutadania en les seves institucions democràtiques, locals i demarcacionals, en aquest cas concret. Les diputacions són la fruita política més apetitosa, després del cap i casal.
La ciutadania ha de saber com funcionen els ajuntaments, la naturalesa dels problemes amb què s’enfronten i com participar. El govern local és important per la seva proximitat a les comunitats que governa, però aquesta proximitat no es pot donar per feta. Informes oportuns i precisos de l’ajuntament i els seus processos de presa de decisions encara són essencials.
Cada vegada que s’anuncien comicis, s’obre una nova aventura a les redaccions de qualsevol mitjà. Quina és la millor manera de cobrir les eleccions municipals? Com a periodistes, aquesta és una pregunta que s’han de fer constantment des que comença la temporada electoral. I aquesta serà llarga, encadenada.
Hi ha algunes preocupacions perquè es pot haver estat injust amb els candidats, els perfils dels quals es publiquen abans, ja que poden quedar oblidats en el moment de les eleccions. Els periodistes, saben que el seu deure és assegurar-se que la seva cobertura electoral sigui tan justa com sigui possible. D’aquí el compromís a donar a cadascun dels candidats el mateix joc. D’aquí el contacte amb cada un d’aquests candidats i proporcionar a tots les mateixes opcions de data i hora per a les entrevistes.
Als mitjans locals, on tothom es coneix, o gairebé, és fàcil que alguns candidats contactin després de l’entrevista i vulguin “completar” les seves respostes o organitzar-ne una de nova per més endavant. Per múltiples raons. N’hi ha que s’esquitllen d’un mitjà o d’un determinat periodista, no tornen les trucades telefòniques ni els correus electrònics. Però el mitjà no defalleix i continuarà posant-se en contacte amb ells fins que tothom disposi d’una entrevista o doni els arguments necessaris per a fer un article del candidat.
El malaurat director adjunt de Revista de Badalona, Salvador Alsina i Valls (que fou el redactor de l’esborrany dels estatuts de l’ACPC), ens deia a tots els redactors, davant unes eleccions municipals, que en les entrevistes a tots els candidats a l’alcaldia de Badalona se’ls fes les mateixes preguntes o molt semblants. “L’únic moment en què les entrevistes poden variar”, ens deia, “és quan fem preguntes de seguiment relacionades amb les respostes d’un candidat individual”. Per als candidats al consistori, tots els articles devien tenir els mateixos caràcters, amb una foto del candidat en qüestió. La variació de l’extensió d’una entrevista depenia únicament del que deia el candidat a les seves entrevistes. “Tots han de tenir el mateix tracte. Som notaris del que ens diu i el que fa, però no en farem opinió fins després de les eleccions”. Aquesta manera de treballar és avui àmpliament seguida pels mitjans de proximitat independents, que ho són la majoria.
Joc, opcions, creació i entesa. Pòquer per cobrir prou bé unes eleccions municipals i oferir al ciutadà la baralla completa perquè decideixi.
Un mètode elemental, però que el van seguir algunes desenes de futurs periodistes –quasi tots aleshores estudiants de periodisme– i que, a poc a poc, van anar fent-se lloc a redaccions de mitjans d’alt i altíssim nivell. Cursa que han fet centenars de professionals forjats dins de redaccions de mitjans locals i comarcals repartides per tot el territori i en les quals, malgrat la seva modèstia, saben que “el periodisme és un servei públic que el periodista presta a través de la informació”, com repetia als seus alumnes el catedràtic colombià Javier Darío Restrepo, que fou membre del consell rector, la junta directiva i l’equip de la Fundació Gabo.
Restrepo és l’autor del Decàleg del bon periodista, una reflexió concisa però profunda sobre l’ofici. Es tracta de deu qualitats indispensables per a l’exercici d’un bon periodisme. Es faci on es faci: el bon periodista ha de ser, sobretot, una bona persona; estar orgullós de la professió; amb sentit de missió en el seu exercici; apassionat per la veritat; autocrític; que elabora coneixement i el comparteix; fa periodisme amb un objectiu; respectuós amb els altres; independent; i amb capacitat de sorpresa.
Aquesta capacitat de sorpresa del decàleg del catedràtic Restrepo va estretament lligada a la capacitat de fer-se preguntes, que distingeix el bon reporter i que, com deia ell, “és alhora el resultat d’un sentit fi per descobrir el que és nou i d’una sàvia i humil disposició per estar aprenent a tota hora, de tota persona i en totes les circumstàncies”.
Quan no hi ha preguntes ni sorpresa apareix la rutina professional. Un dels grans perills d’aquesta professió és la rutina, deia Kapuscinski, que afegia: “un corre el risc d’estancar-se, quedar-se satisfet… el periodisme és un acte de creació”. Per no estancar-se, per sacsejar la rutina, hi ha mètodes professionals d’abast. Però en el cas de les minses redaccions dels periòdics de proximitat, els dos recursos més reeixits són la creativitat i l’entesa, tant suficients com necessaris per cobrir unes eleccions amb cinc, vuit, deu candidatures i possibles alcaldes. Ni hi ha lloc –ni temps– per a la rutina.
Joc, opcions, creació i entesa. Pòquer per cobrir prou bé unes eleccions municipals i oferir al ciutadà la baralla completa perquè decideixi.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
