En pocs dies de diferència, el divers món dels videojocs ha estat present en àmbits on, encara, no és habitual trobar-nos-el. El primer va ser el Festival de Cinema de Sitges, que va acollir una jornada sobre tecnologia, videojocs i cinema fantàstic, impulsada per l’associació DeviCat de la federació de productors Proa. En destaco la taula rodona Catalunya: el gran estudi de videojocs d’Europa, que va aplegar alguns dels noms referents del sector a casa nostra, com Sonia Linares, Emmanuel Vázquez, Gador Valls o José Luis Vaello. N’apunto dues idees en clau de futur: primera, que videojocs i producció audiovisual comparteixen més i més tecnologies i perfils professionals. I segona, que si volem ser competitius a nivell internacional, amb produccions de propietat intel·lectual catalana i no forana, necessitem grans pressupostos que requereixen fortes inversions locals… que encara no són a l’horitzó.

El segon ha estat el darrer Fòrum CAC, amb el director general de Kosmos Studios com a ponent. Oriol Querol va parlar de moltes coses a l’auditori de la Pedrera, però voldria destacar que, en un acte d’aquesta naturalesa, es parlés dels eSports i de les grans potencialitats que aquests ofereixen, més enllà de la seva naturalesa híbrida –esdeveniment presencial, retransmissió audiovisual i propi videojoc a altres camps de la creació i la comunicació. Unes oportunitats que, com va assenyalar Querol, es podran anar explorant amb el nou equip barceloní que participarà en la principal competició –la superlliga– més seguida a l’Estat espanyol, la League of Legends.

Que el festival cinematogràfic amb major projecció del nostre país programés unes jornades sobre els videojocs, o que la nostra autoritat audiovisual els incorpori dins l’àmbit del seu anàlisi sobre les indústries de la comunicació i la cultura, són dues mostres de les necessàries i imprescindibles sinergies entre àmbits de l’ecosistema comunicatiu i audiovisual que en altres països fa anys que les tenen molt normalitzades.

França i el Quebec a tot drap

Hauríem de saber sumar els actius que tenim. Aquests dies, el Saló del Manga recupera la presencialitat amb una edició que ha esgotat les entrades. Com passa també amb el Saló Internacional del Còmic de Barcelona, els seus èxits de públic em fan pensar molt amb el que fan els nostres veïns del nord. La seva llarga tradició amb els còmics explica en bona part la potència de la producció audiovisual en animació que, alhora, no és gens aliena al fet que França compti amb algunes de les grans empreses de videojocs. Una potent interrelació d’aquests àmbits de les indústries culturals que alguns venim reivindicant de fa molt de temps. Una interrelació que compta amb un suport institucional del qual, a banda de les magnituds econòmiques pel que fa a ajuts i subvencions, estem molt i molt lluny d’acostar-nos-hi. La diferència entre els programes d’educació audiovisual existents allí amb la crònica manca d’aplicació de les lleis que els preveuen a Catalunya fa mal als ulls.

I mentre ens ho anem mirant, altres es dediquen a captar talent exterior per a les seves indústries culturals i creatives. Aquesta tardor, l’organisme público-privat de promoció econòmica de la capital del Quebec, Montréal International, ha llançat una convocatòria molt atractiva per a la contractació de joves professionals dels sectors de l’animació, els efectes visuals (VFX) i els videojocs per anar a treballar al seu pol d’indústries creatives. Un model d’èxit a nivell mundial que ja fa temps que capta, també, talent català.

Dels videojocs a la ràdio

Si en un anterior article comentava la greu escassetat de llargmetratges en català, que fa que en tot un any no se’n produeixi cap en gèneres tan atractius per a públics diversos com la comèdia, voldria acabar aquest tornant al recent Festival de Cinema de Sitges. Deia fa una setmana que no s’havia pogut presentar a competició cap pel·lícula catalana del gènere fantàstic o de terror. Cert. Però també és cert, i ho subratllo, que sí que hi va ser present una producció en català, tot i que en format podcast: La torre de vidre, produïda per Catalunya Ràdio.

De fet, haurem de convenir que, sota una mirada àmplia de què vol dir una obra audiovisual –que és la que toca–, La torre de vidre és la gran producció audiovisual en català del gènere fantàstic i de terror de 2021, sense cap mena de dubte.

I fer-ho ens apunta a dues idees que considero rellevants. Primera, que des d’un mitjà públic s’estan fent apostes tan interessants com innovadores que trenquen amb la concepció tradicional del que fa o ha de fer un grup radiofònic. I segona, que hi ha un territori poc explorat aquí entre els diferents actors de l’ecosistema mediàtic i audiovisual per fer grans coses junts. I si són en català, millor, i no pas com un fet excepcional, sinó normal, habitual. Que és el que toca, per molts motius de màxima actualitat.

Fa un parell d’anys, des del Gamelab es llançava un missatge molt engrescador: que Barcelona liderés la nova narrativa, orientada a relats multivers, que havia de sorgir de la convergència entre els videojocs i l’audiovisual. Precisament, el projecte del Catalunya Media City, també conegut com a Catalunya, motor de la innovació audiovisual i del videojoc del sud d’Europa, va per aquí. I cal que deixi aviat de ser un projecte; molt ben dissenyat i ben travat, però encara projecte. Ens hi va molt. Massa i tot.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.