Es parla poc de la relació entre historiadors i periodistes. Professions anàlogues que d’alguna manera pertanyen a estats temporals diferents; uns parlen de l’actualitat i els altres de l’actualitat passada. Però sempre amb un biaix cultural i una determinada interpretació, necessàriament subjectiva. Ambdues amb el context i els fets com a matèria primera.
Les cròniques periodístiques sempre han contribuït a crear un marc mental: els historiadors necessiten de la distància per entendre i els periodistes, en canvi, busquen la major proximitat física possible (les fonts ben a prop). I em pregunto: quants futurs historiadors eren adolescents quan van llegir les seves primeres cròniques periodístiques de l’època, armant, sense voler-ho, un constructe mental predefinit? Un marc que els va condicionar, posteriorment, en la seva professió d’historiador, perquè l’historiador interpreta i el periodista no pot ser sempre objectiu. Una simbiosi perfecta pel revisionisme.
Sí, sempre va ser Stalin, ens diu avui l’historiador Sean McMeekin en un llibre innovador i sòlid que revisita els fets de la Segona Guerra Mundial i, per tant, també les cròniques periodístiques que ens van arribar de l’època. McMeekin sosté que va ser el dictador rus (i no l’alemany) qui va ser el veritable protagonista, manipulador i incitador de la conflagració. El sempre necessari Churchill ja va advertir, després de la caiguda de Berlín, que van necessitar sis anys i 50 milions de morts per derrocar un psicòpata per posar-ne un altre.
Obrir la porta al revisionisme implica solidesa intel·lectual, punts de referència clars i un debat seriós
Afegim un element nou: la geografia, immutable amb el pas del temps. Observem un mapamundi des de l’òptica xinesocèntrica, majoritària al món… Catalunya la trobem en un extrem, com ara ‘nosaltres’ veiem la llunyana Nova Zelanda. Un simple mapa ens dona una idea del que pot esdevenir el revisionisme històric en els nous periodistes o, simplement, en la mirada dels veterans, molt sòlids amb les nostres conviccions del segle XX.
I una reblada de clau més: el (necessari) revisionisme històric seriós que pot manipular positivament els nous periodistes fa frontera amb el negacionisme, caldo de cultiu de les fake news. I, és clar, ja tenim un gran desori al cap.
En una visita que vaig fer al Centro Cultural de España a Montevideo, a l’Uruguai, vaig observar un videoart on diversos icebergs es van desintegrant (descongelant) en diverses pantalles de totes les mides, una cosa així com la inconsistència dels països (tots els icebergs portaven una bandereta minvant) i la seva erosió en el temps (tenint en compte qui va exposar la peça, un missatge subliminal per Catalunya?). La qüestió és que vaig pensar si el terra que trepitjava era sòlid o inconsistent.
Obrir la porta al revisionisme implica solidesa intel·lectual, punts de referència clars i un debat seriós. Si no, correm el risc de fer del revisionisme un calaix de sastre on pugui cabre-hi tot, amb el risc de convertir historiadors i periodistes en simples branques del guirigall de les xarxes socials i els seus eixelebrats abusadors.
David Centol, editor del Grup Comunicació 21.
Infoxicació
