S’apropa l’hivern, el que vol dir el tancament dels exercicis comptables de les empreses. I el negoci de la influència, que abans es deia sector de la comunicació, cotitza a la baixa.
Diuen que una veritat ha d’anar sempre escortada per unes quantes mentides. I és precisament això el que es detecta entre alguns quadres directius dels mitjans: un enorme grau de cinisme i hipocresia, adobat per la sensació que en aquesta carrera de resistència tothom espera a l’ombra que el seu (digne, per descomptat) adversari es descol·loqui, quedi fora de circulació o directament abaixi la persiana.
Potser es deu a una llei de la supervivència més selvàtica, donat que el pastís (de lectors, publicitat o de llimona, el que sigui) és clarament més petit. Així doncs, ens trobem amb alguns mitjans que basen la seva subsistència futura a l’espera que tanqui el rival més directe (que suposadament tapona el seu creixement) i uns altres a què s’esgoti el manà dels mecenes que sustenten projectes financerament dubtosos.
I així, la llista continua, interminable, i molt més cap avall trobem la mesquina intenció de la revista del poble capficada en les penúries de la competència. O el del portal local a l’espera de rebre les engrunes o les misèries que es reparteixen un sector en caiguda lliure. I tots, esperant la mort per inanició del contrari, enmig d’un escenari virulent i d’una deslleialtat empresarial sense nom, irreversible i amb conseqüències. Si aquestes tenen repercussió moral o no, importa poc.
Si la veritat és aquesta, les mentides només es troben entre els racons de la hipocresia dels editors, directius o executius que encara es maneguen en un escenari ridícul, alguns com si fossin petits napoleons o senyors feudals. Tots, vivint atapeïts entre les quatre parets d’un sector que va començar a tenir goteres farà uns 14 anys, i que ara, literalment, es troba sense sostre, a l’aire lliure i en contacte amb la mare naturalesa, però no precisament la verda, sinó la humana, que no dona massa concessions de res ni a ningú.
Recordo aquell famós article que va publicar fa uns anys la Mònica Terribas sobre el ‘mirall trencat’ i no puc deixar de pensar en molts altres miralls trencats des d’aleshores
El panorama és negre i també trist. És un fet. Qui arregla això? I com? Resistir esperant (alguns ja sense cadira) que els errors de la competència et permetin respirar; que el pastís deixi de fer-se petit, i que es redueixi el nombre de comensals després que alguns hagin abandonat la taula per inanició. A qui li importa?
Recordo aquell famós article que va publicar fa uns anys la Mònica Terribas sobre el ‘mirall trencat’ i, fent una analogia, no puc deixar de pensar en molts altres miralls trencats des d’aleshores. Sense despertar l’atenció mediàtica que segurament mereixien (o mereixen), i sense arribar a ser ni tan sols miralls de res, potser simples centelleigs, el fet és que van existir. En alguns casos parlem de petites històries de petits mitjans que van desapareixent enmig d’una crisi que s’ho empassa tot sense contemplacions. D’altres fan referència a aventures amb un retorn dubtós, fugides cap endavant i una bona dosi d’imprudència amb gotes messiàniques. Si fer país és arruïnar-se, algú hauria de fer-s’ho mirar.
Així doncs, sense demanar permís, els centelleigs es van difuminant enmig d’un color negre vermellós. I acaben essent reflexos d’allò que podia ser i no va ser, per donar pas a simples records que només podran ser rescatats de l’oblit a través d’alguna hemeroteca digital.
Arribats a aquest punt, a algú li pot sorprendre la inexistència de bones notícies en el panorama comunicatiu. Potser continuar existint ja és una bona notícia en si mateixa… Mal assumpte. Les guerres de resistència no acostumen a portar res de bo, però no hi ha més remei.
Resistir a l’espera d’un cicle millor es presenta insuficient i un pèl ingenu; cal doncs, entendre –per actuar en conseqüència– que la nostra indústria comunicativa no només s’està redimensionant, sinó que s’està transformant de cap per avall; fent-se més petita –això tothom ho entén–, però de forma irreversible –això no tant. La desaparició de mitjans no és el problema, sinó el símptoma que alguna cosa no rutlla bé entre les parets de la casa comunicativa. Ni ara enmig de l’escassetat, ni abans en plena abundància.
La crisi és misèria, però també canvi i, per tant, oportunitats, diuen els més optimistes. Depèn de com es miri, fins i tot, les crisis són autèntiques escoles pragmàtiques on els professionals que se’n surten –o que ho intenten– aprenen el triple i poden experimentar en carn pròpia dels fracassos i, per tant, acumular experiència vital per al futur. Qui sobrevisqui en sortirà enfortit, és indubtable, però primer s’ha de passar el mal tràngol de sobreviure.
Vist així, la crisi –inevitable i cíclica– no hauria de ser tan dolenta. Però ho és perquè, malauradament, el curt termini marca la diferència. I sense diners a la butxaca, al banc o sota el matalàs, la vida no és fàcil. Parlar de ‘perspectives de futur’ en aquest context sembla una frivolitat: és la perspectiva, estúpid! I aquesta avui és molt negre. O pitjor, vermella.
En fi, algú haurà de reclamar drets d’autor en nom de la Mercè Rodoreda. Molt em temo que hi haurà nous miralls trencats.
David Centol, editor del Grup Comunicació 21.
La sintaxi de l’èxit
