El vidre daurat

Obnubilat davant el Grundig de dos canals soc incapaç d’apartar la mirada d’aquell rostre angelical pèl-roig i d’aquella ampolla daurada. Per accedir a un pedaç de glamur, a falta de perfum, el cava Freixenet era el més accessible que la majoria ens podíem permetre en aquells anys de la Transició. Associar aquella ampolla de cava –que podries trobar tots els nadals a la botiga de la Teresina de la cantonada– a l’actriu Shirley MacLaine era un fet insòlit, fins i tot subversiu per a un país que sortia de la foscor. I també una de les millors campanyes de comunicació publicitària que s’han fet mai d’una marca, sense precedents en un país ple d’anuncis de detergents Ariel, Elena o Lagarto.

Shirley acabava de guanyar un Oscar per Terms of Endearment i superava una difícil etapa personal. Però jo no en sabia gaire més d’ella… De Carta Nevada n’era tot un expert. De fet, encetar l’ampolla era el final del goig: per mi, un nen de 12 anys, humitejar els llavis en aquell beuratge amb un sabor tan característic no era comparable a contemplar l’esplendor d’aquella magnífica ampolla daurada exposada al menjador de casa com un trofeu, que perdia tot el seu poder al ser inevitablement buidada i, poc després, abandonada a la seva sort i ja només convertida en vidre insípid i que ningú reciclaria, sola, enmig dels detritus de les festes de Nadal.

Alfred Hitchcock va intentar en el seu ocàs fer una pel·lícula sobre la transició inevitable del menjar meravellós i del poder de la gastronomia com a cultura amb majúscules i del motor humà: la cuina ens diferencia dels altres animals i totes les magnificències associades, però, al final, tot aquell esplendor acaba a les clavegueres, un concepte molt humà. I també un exercici d’estil cinematogràfic fabulós que malauradament Alma Reville i la senilitat d’Alfred no li van permetre fer.

“Freixenet impulsava una comunicació pionera i superba que va contribuir també a obrir les finestres a la Transició i a l’inquietant soroll de sabres”

Explico tot això perquè he llegit recentment l’ERTO per a 600 empleats de Freixenet adduint la sequera, i la notícia m’ha entristit. Demanar un expedient de regulació a un Govern sotmès a unes eleccions és força sorprenent, però no he pogut evitar fer un paral·lelisme i recordar què va significar la marca per a mi.

Posem-ho en context: la pel·lícula Sinatra de Francesc Bellmunt ho retrata bé. Per a la mirada d’un nen, la icònica ampolla de Freixenet era un brot verd (daurat en aquest cas) d’un país trist, sense color ni disseny ni pintura a les parets grises, però que demanava esclatar i ple de creativitat retinguda. Freixenet va ser precursora fins que el barceloní Josep Maria Trias i el seu logotip olímpic –que encara ningú ha superat– ho van canviar tot en disseny i imatge corporativa.

Freixenet impulsava una comunicació pionera i superba que va contribuir també a obrir les finestres a la Transició i a l’inquietant soroll de sabres. Era l’any 1977 quan José Luis Bonet va començar a portar a Espanya els ídols americans: la primera, Liza Minnelli i el seu anunci subversiu. Només feia cinc anys que la Minnelli havia fet Cabaret, imprescindible pel·lícula que s’hauria de revisionar a totes les escoles, ara més que mai. L’empresari va ser un pioner valent i visionari: els anuncis eren autèntics esdeveniments nacionals que sortien al Telediario. “I aquest any: Gene Kelly…”. L’ampolla daurada Carta Nevada podia arribar a ser tan poderosa com avui ho pot ser un flascó de Sauvage de Dior.

Imagino el moment dels agents explicant al seu representat (sempre estrelles de Hollywood) l’oferta rebuda per ser la cara publicitària del desconegut cava català en un país endarrerit com era Espanya. El poder del xec… “How much they have offered you? Oh my god”.

Shirley té 90 anys i és una de les últimes estrelles vives del Hollywood clàssic. Des d’aquesta tribuna li envio un missatge d’estima i afecte pels bons moments que hem passat junts. A ella i a l’ampolla daurada sempre les portaré en el meu imaginari.