Des de que diumenge a la nit Artur Mas i José Montilla es van emplaçar al primer cara a cara entre dos candidats a la presidència de la Generalitat, el qual havia d’emetre TV3, la successió dels fets ha estat vodevilesca. Ni al guionista més dotat del Polònia se li hauria passat pel cap un gag semblant. El pitjor de tot plegat és que aquests dos dies d’agitació es podrien haver evitat. És a dir, s’haurien estalviat la imatge donada als electors, però també el temps i els esforços malgastats, els quals podrien haver dedicat a altres activitats més profitoses.

Fins a cert punt es pot entendre que el diumenge a la nit, després del debat electoral a sis, amb el cansament acumulat i l’excitació de la campanya, ningú s’adonés de la impossibilitat de la celebració del cara a cara. Però dilluns al matí, dic jo que algun jurista de les tres parts implicades (CiU, PSC i CCMA) podria haver advertit que la Llei Orgànica Electoral General (LOREG) exigia un requisit que d’entrada ja no es complia: l’obligació de comunicar cinc dies abans la convocatòria d’un debat electoral, sigui entre dos, tres o deu candidats.

A més, la inestimable ajuda de la Junta Electoral Provincial de Barcelona va allargar l’agonia un dia més, en inhibir-se de prendre una decisió dilluns a última hora, cosa que li va valdre una estirada d’orelles pública per part de la Junta Electoral Central (JEC), que va recordar que en primera instància era competència seva “com d’altra banda havia fet fins a la data”.

Se suposa que els partits tenen alguna persona entesa en la matèria que coneix al detall la normativa del que es pot i no es pot fer en campanya, però la CCMA també. De fet, la mil·limètrica cobertura electoral es cenyeix a un guió segons la interpretació de la JEC, com sovint algunes veus s’encarreguen de recordar quan els professionals es queixen dels blocs electorals als mitjans públics. Així que la Corporació també podria haver advertit als partits que no s’hi esforcessin, que ja era massa tard per al cara a cara que ara sí estaven disposats a fer.

Al final, tothom ha perdut temps, esforços i s’ha estressat sense motiu. Els partits implicats directament, preparant un debat a corre-cuita al mateix temps que interposaven recursos, i la resta de forces polítiques, presentant al·legacions o preparant els discursos del dia següent per rebatre les opinions versades en el cara a cara. Sense oblidar tots els periodistes que cobreixen la campanya, ni els professionals de Televisió de Catalunya, que fins una hora abans no van saber que havien malgastat el dia preparant una posada en escena inútil.

Pere Giménez. Cap de redacció de Comunicació 21.