Els mitjans de comunicació expliquen aquests dies la decisiva influència que el vot hispà ha tingut en la reelecció de Barack Obama com a president dels Estats Units per als quatre anys vinents, atorgant-li la confiança per a un segon i definitiu mandat com a primer president afroamericà de la seva història.
Es diu també que va guanyar la primera Presidència, el 2008, pel suport de la seva comunitat d’origen, els afroamericans –com els agrada dir-se i no “negres” com vulgarment els identifiquem per aquests vorals…– i també pel suport dels hispans, no tan majoritari com ara, però ja important. Una confiança del col·lectiu immigrant basada, essencialment, en la promesa electoral d’Obama d’acabar amb l’ambigüitat del govern federal respecte la comunitat dels “sense papers” que fa quatre anys vorejava, ni més ni menys, els 20 milions d’indocumentats.
La llei d’immigració d’Obama ha tornat a ser una promesa electoral, perquè en aquest primer mandat el comandant en cap de les forces armades nord-americanes s’ha dedicat a capturar Osama Bin Laden i no pas als problemes interns dels EUA. Malgrat tot ha tornat a rebre el vot massiu de la comunitat immigrant del país, bàsicament perquè solucioni definitivament el problema de la immigració legalitzant la bossa de 12 milions d’indocumentats que té ara mateix.
De fet, si enlloc de parlar dels EUA parléssim d’Espanya, en aquestes mateixes circumstàncies a ben segur que Rajoy deixaria passar el temps, ja que sense fer res en aquests quatre anys del primer mandat presidencial, i sense llei d’immigració, els sense papers nord-americans han passat de 20 a 12 milions de persones; doncs potser en quatre anys més ja no n’hi haurà, pensaria el president espanyol, no us sembla?
Bromes a part, tot plegat ho explico perquè els nord-americans han solucionat les seves eleccions amb molta més decisió que no pas deien les enquestes, i com a primera potència mundial econòmica s’ha vist com el potencial dels immigrants en la seva vida quotidiana comença a fer forat fins a aconseguir no solament fer president a un dels seus, sinó a consolidar-lo amb un segon mandat.
Un exemple sense cap mena de dubte per a casa nostra, on el 25 de novembre tenim també unes eleccions força decisives, i a diferència dels EUA s’han començat a sentir uns missatges absolutament tronats d’inspiració xenòfoba que l’únic que estan dient a l’electorat és “primer els de casa”, per exemple.
Catalunya ha donat mostres de maduresa democràtica. Sense anar més lluny, això que Obama acaba d’aconseguir, ara fa dos anys que en José Montilla ho va intentar, però no va superar el poc suport de les urnes per a un segon mandat i poder esdevenir el primer polític de fora de Catalunya que es consolidava en la Presidència de la Generalitat.
La meva reflexió vol aprofundir en aquests immigrants que formen part de la nostra vida quotidiana i que ens apropen la resta del món a aquest petit país que vol esdevenir un nou estat europeu després del 25 de novembre. I em permetreu que, salvant les distàncies, compari ambdues eleccions per veure’n els paral·lelismes.
Es parla d’un 20% de vot hispà decisiu en l’elecció de Barack Obama el 6 de novembre. Aquí, a Catalunya, el 15,73% de la població és estrangera d’acord amb les dades oficials de l’IDESCAT, que té la referència del padró municipal de l’1 de gener de 2011, i ens diu que 1.185.853 catalans són de fora, d’un total de 7.539.618 habitants. D’aquests, una quarta part són europeus (369.402) i gairebé la mateixa quantitat (339.763) americans, dels quals 109.616 pertanyen als EUA i la resta són llatins, o hispans, que en diuen als EUA.
Tot plegat fa un total de més de 700.000 possibles nous votants d’aquest nou estat europeu a què aspira Catalunya, puix gaudeixen de la doble nacionalitat i, per tant, del seu dret de vot. Altra cosa és que l’exerceixin el proper 25 de novembre, o que les forces polítiques catalanes els tinguin en compte i els vagin a buscar el vot, ja que la seva referència als diferents programes electorals deixa força que desitjar, per no dir que són anorreats.
La immigració, doncs, s’ha instal·lat entre nosaltres, com ho va fer els anys 50 i 60 l’espanyola d’Andalusia, Múrcia, Galícia o Extremadura, i tampoc no els ha anat tan malament a aquests catalans d’adopció que ara han renegat fins i tot de discursos fora de lloc, com el que reclamava fa unes setmanes que, davant l’afronta sobiranista del president Mas, Catalunya els tornés els seus “extremenys”.
Jordi Olivella i Alier. Periodista i consultor de comunicació en immigració.
