Hem acabat unes eleccions, les municipals, i ja estem parlant de les espanyoles. Amb tanta experiència acumulada pels partits, sembla ben estrany que arreu del territori moltes candidatures hagin tornat a cometre errors de manual. Errors que no fan altra cosa que demostrar l’alt grau de desconnexió de bona part del món polític amb el que passa al seu voltant; han pretès que, amb la difusió mediàtica d’un parell de missatges durant les setmanes de campanya, pugui canviar el panorama electoral. Parlem d’organitzacions i candidatures que viuen en una gran desorientació davant la pulsió ciutadana i el paper que hi juguen els mitjans; en un moment d’especial gravetat social, per la crisi econòmica i per la manca de confiança davant el futur.
Apuntem dos errors, que tenen en comú el pensar que hi ha pocions màgiques, o pedres filosofals, a les quals invocar per canviar radicalment les previsions electorals. Uns errors que sorgeixen del convenciment que tot es pot solucionar a partir d’una intensa presència als mitjans de comunicació, ja siguin locals o nacionals.
El primer és pretendre que una bona campanya, activa i decidida, faci tombar les eleccions. Certament, una campanya ben plantejada pot servir per arrossegar alguns dubtosos i mobilitzar una part de l’electorat fidel… però desmotivat. Però el que no pot fer és canviar tendències. No és només que una campanya s’inicia la mateixa nit electoral de les anteriors eleccions, sinó que el posicionament d’una opció en la ment de cada persona és molt estable i força impermeable a missatges de darrera hora. Ha estat producte d’una acumulació de percepcions, sovint inconscients, que creen un clar convenciment davant les urnes. Quan s’ha assumit un canvi de vot, l’opció presa no la variarà una enginyosa campanya. Si un alcalde havia de caure, caurà.
I això avui dia ho és més encara, perquè la tendència dels mitjans no és la d’analitzar programes i propostes, sinó destacar polèmiques –per insubstancials que siguin– o directament donar relleu a l’anècdota més insospitada. Certament, la tendència de més d’un mitjà, i de dos, és desentendre’s de promoure la participació i, en canvi, dedicar-se a entretenir el lector, oient o televident, aprofitant-se d’elements circumstancials de les campanyes. La visió de molts periodistes és que les campanyes electorals són artificials i mancades d’interès informatiu. Amb aquesta percepció no és possible canviar uns tractaments informatius que sovint acosten la informació política a un divertiment tant insubstancial com de curta durada.
El segon error és sobre el concepte de l’storytelling, que s’ha posat tant de moda com a eina central per a una comunicació d’èxit. A més d’un candidat se li ha escapat allò de “el nostre relat consisteix en…”. I no. El relat social respon al procés de creació d’un imaginari col·lectiu, i aquest no es fabrica des d’un despatx i adquireix protagonisme a les pàgines o pantalles dels mitjans tot solet. L’storytelling requereix condicions que més d’una candidatura va obviar: necessita temps, no quinze dies; el missatge ha de generar en moltes persones una vivència pròpia, íntima si voleu, que l’identificaran amb la proposta política i, per tant, no pot ser un discurs endogàmic de cantar les preteses bondats de la marca política; el relat només té valor cap enfora. I també cal una forta coherència triangular: entre el missatge del relat, la percepció pública del que representa aquell partit o candidatura, i el que es considera important socialment en aquell moment. Sinó, no hi ha connexió: és allò dels polítics que parlen de política, no de mi. I és en aquesta triangulació que els mitjans hi tenen molt a dir; ja sigui perquè donen credibilitat a aquest relat, o perquè –i no hauria de ser mai així– directament s’hi impliquen al seu favor.
Repensar la informació política, i deixar de considerar la ciutadania com un electorat fàcilment influenciable en quatre dies, són reptes que força mitjans i molts polítics haurien de saber respondre.
