La descoberta fou per internet. No és un llibre més sobre periodisme. Es tracta d’un seguit de classes magistrals dels periodistes Bill Kovach, que fou president del Committee of Concerned Journalists, i Tom Rosenstiel, professor a l’Escola de Periodisme Eleanor Merrill de la Universitat de Maryland. Val a dir que l’esmentat comitè de periodistes preocupats va ser fins fa uns anys un consorci nord-americà de periodistes sense ànim de lucre, editors, propietaris de mitjans, acadèmics i ciutadans preocupats pel futur de la professió.

El llibre de Kovach i Rosenstiel porta per títol The Elements of Journalism (Els elements del periodisme), a la venda en format rústic per 19,50 dòlars, i en ell descobreixen que hi ha 34 elements bàsics en el periodisme. Des del què és el periodisme?, què fa que el periodisme sigui diferent d’altres formes de comunicació?, i quina és la finalitat del periodisme?, fins al sentit perdut de l’“objectivitat”, la comprensió del biaix, les eines per gestionar-lo, i la verificació i exactitud.

Responent al sentit comú, el llibre referma que la primera obligació del periodisme és la veritat. Tot recordant que la bona presa de decisions depèn que la gent tingui fets fiables i precisos en un context significatiu, puntualitza que el periodisme no persegueix la veritat en un sentit absolut o filosòfic, sinó amb una capacitat més real: “Totes les veritats, fins i tot les lleis de la ciència, estan subjectes a revisió, però mentrestant les operem perquè són necessàries i funcionen”, escriuen Kovach i Rosenstiel. El periodisme, continuen, busca així “una forma pràctica i funcional de la veritat”. No és la veritat en el sentit absolut, filosòfic o científic, sinó més aviat una recerca de “les veritats amb les quals podem operar en el dia a dia”.

Per als autors del llibre, aquesta “veritat periodística” és un procés que comença amb la disciplina professional de reunir i comprovar fets. Aleshores, diuen, “els periodistes intenten transmetre un relat just i fiable del seu significat, subjecte a més investigació”. D’aquí deduïm que els periodistes han de ser tan transparents com sigui possible sobre les fonts i els mètodes, perquè el públic pugui fer la seva pròpia valoració de la informació. Però els autors del llibre afinen: “Fer-ho bé és la base sobre la qual es construeix tota la resta: context, interpretació, comentari, crítica, anàlisi i debat. La veritat més gran, amb el temps, emergeix d’aquest fòrum”.

Kovach i Rosenstiel apunten amb el dit tots els periodistes quan escriuen que “la seva primera lleialtat és cap als ciutadans”. Poc després obren el ventall i es refereixen a la comunicació en conjunt: “L’editor, ja sigui una corporació de mitjans que respongui a anunciants i accionistes o un blocaire amb les seves pròpies creences i prioritats personals, ha de mostrar la màxima lleialtat als ciutadans. Ha d’esforçar-se per posar l’interès públic –i la veritat– per sobre dels seus propis interessos o supòsits”.

Es fa evident, en les paraules dels autors del llibre, que el compromís amb els ciutadans és un pacte implícit amb l’audiència i una base del model de negoci periodístic. I reblen: “Directament, el periodisme proporcionat ‘sense por ni favor’ es percep com a més valuós que el contingut d’altres fonts d’informació”. En aquest sentit, diuen els autors del llibre, els empresaris d’una organització de notícies també han de nodrir, no explotar, la seva lleialtat a l’audiència per davant d’altres reflexions, tot considerant que “la tecnologia pot canviar, però la confiança, quan es guanya i es nodreix, perdura”.

Els autors d’Els elements del periodisme em sorprenen més endavant amb la seva afirmació “ser imparcial o neutral no és un principi bàsic del periodisme”. El raonament, però, és ben senzill: “Com que el periodista ha de prendre decisions, no és ni pot ser objectiu”. Ara bé, reconeixen i defensen que “els mètodes periodístics són objectius”.

Quan el concepte d’objectivitat va evolucionar originalment, no va implicar que els periodistes estiguessin lliures de prejudicis. Va demanar, més aviat, un mètode coherent de prova de la informació, un enfocament transparent de l’evidència, precisament perquè els biaixos personals i culturals no soscavin la precisió del treball. El mètode és objectiu, no el periodista. Per tant, segons Kovach i Rosenstiel, la disciplina de verificació és la que realment separa el periodisme d’altres formes de comunicació com la propaganda, la publicitat, la ficció o l’entreteniment, i d’aquí que insisteixin en el fet que la independència és la pedra angular de la fiabilitat, matisant que la independència periodística no vol dir pas neutralitat. Per a ells, els editorialistes i comentaristes no són neutrals, “la font de la seva credibilitat encara és la seva precisió, equitat intel·lectual i capacitat d’informació, no la seva devoció a un determinat grup o resultat”. Acaben el capítol sobre la verificació i la independència aconsellant als periodistes que evitin caure en l’arrogància, l’elitisme, l’aïllament o el nihilisme.

Per als autors d’aquest manual de bon periodisme –segons la meva opinió– els mitjans de comunicació són portadors habituals de discussió pública, i aquesta responsabilitat “constitueix la base dels privilegis especials que els proveïdors de notícies i informació reben de les societats democràtiques”. Aquests privilegis, escriuen, poden implicar subvencions per a la distribució o la investigació i el desenvolupament (tarifes postals més baixes per a la impressió, ús de l’espectre públic, desenvolupament i gestió d’internet) a les lleis que protegeixen el contingut i la llibertat d’expressió (drets d’autor, difamació i lleis d’escut). Una cosa no treu l’altre si no altera els principis bàsics de la professió periodística.

Per a Rosenstiel i Kovach els privilegis de suport als mitjans no han de ser preordenats ni perpetus. Més aviat, diuen, es confereixen a causa de la necessitat d’una oferta abundant d’informació. “Es basen en el supòsit que el periodisme, a causa dels seus principis i pràctiques, proporcionarà un flux constant de contingut de més qualitat que els ciutadans i el govern utilitzaran per prendre millors decisions”.

L’exactitud i la veracitat també requereixen que la discussió pública no descuidi els punts en comú o els casos en què els problemes no només s’identifiquen, sinó que també es resolen. Així, els autors del llibre ens venen a dir que el periodisme és més que oferir una sortida per a la discussió o afegir la seva veu a la conversa.

Cap al final del llibre, els seus autors ens recorden que el periodisme és més que oferir una sortida per a la discussió o afegir la seva veu a la conversa. El periodisme comporta, escriuen, “la responsabilitat de millorar la qualitat del debat aportant informació verificada i rigor intel·lectual. Un fòrum sense tenir en compte els fets no informa i degrada més que no millora la qualitat i l’eficàcia de la presa de decisions ciutadanes”.

Com recorda l’editor, The Elements of Journalism es basa en gran manera en la investigació i els ensenyaments del Comitè de Periodistes Preocupats: un consorci –com deia a l’inici– de periodistes, editors, productors, propietaris i acadèmics que durant més de deu anys va facilitar una discussió entre milers de periodistes sobre què van fer, com ho van fer i per què era important.

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.