AliasDani44 és un habitual columnista de la premsa digital, escriu pràcticament cada setmana i les seves peces són mordaces i viperines, com afilats estilets florentins… però no té cap reconeixement públic ni rep honoraris, i segurament ningú sap de la seva existència. Publica sempre que vol, directament, amb molt pocs filtres i sense permís de cap responsable d’opinió, com a màxim el control de moderació d’un sistema robòtic per censurar insults (que el seu estil personal ja evita) i una limitació de caràcters, exactament igual que els companys que firmen i cobren els seus articles. L’assiduïtat d’AliasDani44 en publicar i la seva solidesa en el missatge no deixa de ser com la internet profunda: està però no està. Només s’hi arriba si tens un propòsit per fer-ho i l’anonimat volgut juga un paper important.
Estem parlant dels altres articulistes, els que viuen associats als comentaris que alguns digitals tenen en obert al final de les seves columnes d’opinió. No arriben a les xarxes socials i no surten de la càpsula dels comentaris afegits. Allò és una degustació per als gurmets que ho valoren i volen allargar la festa una mica més… La cosina, la de les cartes al director –més formal–, requereix d’una selecció prèvia i la incertesa de no saber quan serà publicada: aquest espècimen d’articulista franctirador valora el control i el poder que li dona publicar quan vol.
Segurament AliasDani44 és feliç de postil·lar la columna del seu articulista preferit. Un petit joc sense malícia que fa de la seva existència una mica més vibrant. El seu anonimat el protegeix i l’esperona a continuar jugant (i publicant) com aquells peixets que acompanyen la balena en els seus recorreguts oceànics. Sap que escriu bé, s’atreveix a pensar que fins i tot millor que el seu articulista preferit, però la necessària modèstia l’aparta de cap moviment en fals i accepta el seu paper secundari. I que escrigui bé per al columnista titular no és cap amenaça, amb sort li pot ser útil, i a la fi, qui llegeix els comentaris adossats?
La premissa és empírica però no científica: es podria arribar a esbrinar el nom d’un columnista a partir del nivell dels seus lectors col·laboracionistes? Si escriu amb la brotxa grossa, els seus articulistes associats també són grollers? Si és elegant amb la prosa i contundent en el missatge, també serà un reflex dels seus anònims columnistes adossats? Si l’articulista és un eixelebrat, també ho són els seus lectors que s’atreveixen a escriure i deixar empremta? Una àgora vibrant i plena de comentaris de totes les extensions és senyal inequívoc de tenir audiència? Un articulista sense comentaris associats s’ha de preocupar?
AliasDani44 manté l’esperança que el seu columnista preferit trobi alguna fórmula per acabar contactant-hi com a premi a la seva constància. Passa com a les famoses vitrines amb llums de neó del barri vermell de Wallen a Amsterdam (sí, encara existeixen), es poden veure, però no tocar. Els columnistes han de ser originals, i no poden evitar ser esponges absorbents de tot el que arriba a les seves antenes, ràpidament absorbit i processat com un artefacte d’assimilació perfecte.
Els altres articulistes alimenten l’ego del columnista. Saben que encara que no sigui implícit seran llegits, almenys, per un únic lector essencial per a ells: el seu articulista preferit. I, per tant, tindran la remota esperança de poder influir en els seus articles: aquell brillant punt de vista resumit en dues línies se’l podrien trobar algun dia en el titular d’una columna publicada en la marquesina de la façana ben visible. O simplement quedarà sepultat en el buit de la internet profunda.
David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.
‘Sabíem que no agradaria’ – David Centol
