Començo aquest article assenyalant la naturalesa contesa i tensa del panorama dels mitjans de comunicació contemporanis i, d’una manera especial, dels mitjans de proximitat. Les apostes són elevades: el periodisme local és una part vital del nostre discurs democràtic, una comprovació del poder i un camí per ordenar i entendre el flux d’informació que reben els catalans. Sense aquest periodisme “de casa”, la nostra nació seria molt més pobra i més vulnerable a tota mena de manipulacions, distorsions i interrupcions. I, evidentment, estaria menys informada de què passa ben a prop.

Aquest divendres, l’associació AMIC reuneix els seus associats en l’assemblea anual de l’entitat. Desconec el seu ordre del dia, però estic convençut que en ella no es veurà pas la mort del periodisme. A ben segur, això sí, aquests editors de l’AMIC hi acuden amb tensió sota el pes de les expectatives, la pèrdua d’ingressos, les demandes de les seves audiències i els múltiples reptes que plantegen les plataformes digitals i la digitalització en general. Estem veient des de fora la seva influència sota un repte directe i constant.

Els editors de mitjans de proximitat mantenen un especial interès en l’impacte de les plataformes digitals sobre els continguts periodístics i informatius, que cada vegada agafen una tendència més propera, confonent el que és un mitjà local amb els mitjans territorials regionals, ara descobridors que el públic vol rebre notícies properes, com de més a prop, millor. Ara, quan han vingut les vaques magres, els propietaris de capçaleres que havien menystingut històricament el periodisme local fan veure que el descobreixen en un intent d’apropiar-se d’aquell públic de poble pel qual no es tenia cap consideració. I del públic, cap a la publicitat local, que serà el darrer pas.

Aquesta qüestió, que segurament serà parlada pels associats de l’AMIC encara que sigui tot dinant, té un impacte profund i complicat. Ho és perquè ara ja no es tracta d’una nova competència impresa. Avui el periodisme es produeix en diferents entorns (des de la premsa impresa fins a la transmissió digital) i aquests es converteixen en plataformes que funcionen d’una altra manera, juntament amb l’impacte de les xarxes socials, ben diferent de la simple recerca i diferenciada de la dels agregadors. A més, hi ha diferències significatives dins d’aquestes categories. Facebook, Twitter i Instagram ho són tot a les xarxes socials (com ho és YouTube), però els seus impactes són radicalment diferents.

Els propietaris de mitjans de comunicació de proximitat s’han documentat –i si no, ho han fet les associacions que els aixopluguen– i saben que cada tipus de plataforma ofereix oportunitats inigualables per a la distribució de notícies, d’una banda, però amenaça les relacions i l’abast dels productors de notícies, sobretot dels locals i el seu públic, per l’altra. La migració dels ingressos publicitaris dels productors als distribuïdors amenaça simultàniament el model de negoci dels productors de notícies, siguin grans o petits, però el més dèbil rep més fort. D’aquí que els editors territorials d’abast allarguin tentacles per fer-se amb la publicitat local, fins ara gairebé exclusiva dels petits editors locals i comarcals.

Les plataformes digitals esdevenen distribuïdores de gran part de les notícies i sovint són les mediadores de la relació entre els mitjans de comunicació i les seves audiències. D’aquesta manera, les plataformes digitals tenen efectes positius i negatius en l’elecció i la qualitat de les notícies i el contingut periodístic disponible per al ciutadà català. Filtrar i conservar les notícies per als consumidors ofereix efectes negatius, com la influència de les plataformes en els tipus de notícies que es produeixen absolutament allunyades del costum del seguidor d’un mitjà de proximitat.

Els mitjans locals i comarcals que a poc a poc es fiquen en el món de les plataformes, sabedors que allà hi rau el seu futur, deuen ser conscients del sotmetiment obligat als capricis de les organitzacions que no estan motivats principalment per nocions de servir al públic amb notícies, en lloc de maximitzar els beneficis, en part mitjançant l’ús d’aquest contingut informatiu per fer-ho. Aquests productors de notícies globals –nacionals i/o estatals– sovint no són els distribuïdors de les notícies. Els rols s’han desvinculat. En aquest context, el motiu d’interès públic és crucial.

El “producte” dels editors de proximitat, és a dir, les notícies quilòmetre zero, és fonamentalment diferent dels altres. El seu contingut informatiu, en lluita amb els reptes econòmics de produir un bé públic en un mercat multidispositiu, entra en disputa amb uns impactes forans que poden ser més generalitzats. Per als ciutadans, aquests impactes poden afectar les relacions amb les empreses, el govern i altres. El “control” local es perdria.

En aquest entorn, una reunió d’editors com l’assemblea de l’AMIC ara, o la de l’ACPC fa unes setmanes, ha de debatre com exigir que les plataformes digitals que arriben clarament com a competència siguin més transparents, almenys explicant als consumidors i als productors de notícies i continguts periodístics les formes en què es prenen les decisions sobre la distribució de contingut. En termes generals, és raonable considerar les plataformes digitals com un nou vehicle tot terreny que té el deure de no perjudicar el benefici públic que proporcionen les notícies i el contingut periodístic al qual està acostumat el mitjà local i el seu públic.

A la pressió que ja exerceixen les plataformes de mitjans més grans al periodisme de proximitat, hi sumem que tant Google com Facebook estan fent grans avenços en l’automatització i resum del contingut editorial mitjançant l’aprenentatge profund impulsat per la intel·ligència artificial. Aquests sistemes seran capaços de lliurar automàticament a les audiències matèries de notícies digestibles en ebullició i barrejades, igual de fora com de casa. Hi ha avantatges evidents en aquest tipus de màquina-servei davant la realitat que els consumidors cada vegada necessiten més notícies en menys temps: les plataformes els hi lliuren en mossegades fàcils i ràpides, però amb desavantatges com el risc que qualsevol resum no reflecteixi amb exactitud el contingut de la informació en la qual es basa, i que així pugui tergiversar fets o difondre informació errònia que des del periodisme de proximitat fora controlable.

De moment, faran bé els editors catalans de proximitat de temptejar els riscos de les plataformes multimèdia alienes i tenir molta cura amb les pròpies, amb les quals podran assumir alguns d’aquests riscos, que poden ser superats el dia que les facultats de periodisme establertes a Catalunya treballin l’lA des de la parcel·la local. El periodisme “de casa” és estimat i reconegut per ser original i els investigadors han de vetllar per afermar-ho.

Tinc dubtes seriosos que l’automatització redueixi el trànsit en línia als productors de contingut de notícies de gran abast. Aquí hi ha d’haver un potencial conflicte continu entre productors de notícies i plataformes digitals, donat que la capacitat dels editors de monetitzar el contingut de les seves mateixes plataformes no és infinit i s’ha de regular. A Catalunya és indubtable la necessitat de disposar d’un periodisme local competitiu. Independentment de qui doni feina als seus periodistes, la devaluació del seu treball mitjançant el resum no serà d’interès públic. D’aquí que sigui menester un suport clar i convençut de la Generalitat. Transparent i sense embuts.

Vet aquí, doncs, alguns dels reptes als quals s’enfronten els empresaris de la comunicació local que fan assemblea –i els que no, naturalment. Ulls oberts a l’ofensiva de la premsa nacional i territorial (abast provincial?) cap a la informació de proximitat. Atents a construir amb saviesa –i amb l’ajuda d’experts– les seves multiplataformes, recelant però acceptant l’avanç de la intel·ligència artificial, un altre món –amb figures com Google i Facebook– que ha de ser dibuixat, desenvolupat i programat per investigadors de les universitats catalanes, coneixedores del periodisme local que es fa a Catalunya i conscients que els seus mitjans en són camp d’I+D a l’abast i mal·leable. El futur el tenim aquí i l’autopista que hi porta, oberta.

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram